Batalletes

Gairebé dos mesos tancats, pujant i baixant per la muntanya russa emocional en què se’ns ha transformat la vida. Aquest cap de setmana la gent s’ha abocat al carrer. Ho hem fet –com no?– entre polèmiques. El govern central no acaba de trobar el to per comunicar a la ciutadania la bona nova del desconfinament gradual i asimètric amb què vol conduir-nos cap a la nova normalitat, que no sabem com serà perquè tot depèn de com es comporti el virus. De moment, però, aquests dies quasi estivals ens han permès a alguns privilegiats sortir al solar de casa i imaginar-nos que som a la platja. És un miratge com qualsevol altre, que ens ajuda a anar passant l’estona alimentant l’esperit amb lectures endarrerides i nodrint-nos la pell de vitamina D. Qualsevol cosa abans de caure en l’espiral perversa que ens plantegen els media: estic saturat de coronavirus i de tot el neguit que l’acompanya. Fa dies que he perdut el compte i l’interès sobre el que diuen que passa. M’atabalen els excessos gestuals de la política i la seva sobrerepresentació en tots els mitjans i xarxes i em preocupa l’estupidesa de la condició humana, el nostre gregarisme, la nostra incontinència relacional. Necessitem instruccions clares, com si algú les tingués o, si més no, existissin. No n’hi ha i estarem temps a tenir-ne. Tot dependrà de com evolucioni el virus.

De la meva banda, ara que ja es pot, sortiré a caminar. A diferència d’altra gent molt més assenyada i cabal, durant aquestes gairebé vuit setmanes no he estat capaç ni de moure un dit per fer exercici. Em noto la musculatura tan flonja com el meu estat d’ànim. Per tant, seré prudent, caminaré sense forçar gens el ritme i mantenint sempre la distància de seguretat. Córrer ja ni m’ho plantejo. No m’enganyo. Sé que, si tot va bé després d’aquest llarg parèntesi, la meva nova normalitat serà la d’una persona en situació de risc per l’edat i per les meves addiccions i patologies prèvies.

És a dir, un quadre molt similar al d’abans de la crisi, amb la diferència que ara ja té un diagnòstic mèdic i social absolutament irreversible. Si més no, una batalleta més per explicar a qui, allà pel mes d’octubre, naixerà amb tot el dret a dir-me padrí, tot depenent, és clar, de com es comporti el refotut virus.