Reconstrucció

L’anunciat tancament de Nissan a Barcelona no és sinó la dramàtica confirmació que, quan encara estem immersos en plena crisi sanitària i embolicats en miserables debats sobre els desfasaments individuals, pinten bastos econòmics i socials. El fet que això hagi pràcticament coincidit amb l’aprovació de l’ingrés mínim vital pel Govern central no tranquil·litza del tot però consola bastant. I tindrem encara més consol si es confirma que aviat la UE aprovarà un sistema d’ajuts econòmics de prou magnitud, intensitat i facilitat d’accés per als països més afectats per la pandèmia. Seria la millor notícia que arriba de Brussel·les de temps ençà. Podríem dir llavors que, tot i la lentitud i alguns comentaris extemporanis de dirigents polítics dels països frugals, Europa ha donat la resposta que més o menys tocava. Podria dir-se que, a manca de vacuna mèdica, haurem forjat el marc idoni per evitar que la depressió més bestial s’instal·li indefinidament entre nosaltres i ens destrossi com a societat. Les ferides generades per l’austericidi del 2008 encara estan massa fresques com perquè ningú gosi en aquests moments ni tan sols esmentar-les. Però, més aviat que tard, aquest debat tornarà a posar-se sobre la taula. Quan la tendència cap a la normalitat comenci a semblar més sòlida, serà el moment de passar comptes rigorosos de què hem fet i què hem deixat de fer, però inevitablement al mateix temps haurem de replantejar-nos els models de vida i de treball actualment insostenibles. Malgrat tots els malgrats, a mi em sembla que posar ordre en tot el que hem fet cadascú de nosaltres no serà especialment complicat i l’hemeroteca ens fixarà al lloc en què hem estat mentre tot cremava. Quan les brases s’apaguin, però, caldrà entomar la responsabilitat i la necessitat de la reconstrucció. I quan això arribi, que arribarà, el problema continuarà sent tot el que hem dit i hem fet mentre les flames ens socarrimaven la pell. Ni marqueses ni fills de terroristes, ni colpistes més o menys agosarats ni xavistes veneçolans ens trauran del sotrac profund en què estem. Si alguna possibilitat tenim de sortir-ne, serà quan als parlaments se sentin menys exabruptes personals i més propostes col·lectives. Menys confrontació i més cooperació. Quasi res.