Match point

Em sap greu dir-ho, però molt em temo que l’etapa més brillant de la història del Barça està arribant al seu final. Les coses no surten i l’equip sembla anar amb una marxa menys que els seus rivals, sobretot fora de casa. Ha estat un període excepcional en què sobresurt la figura de l’astre argentí Leo Messi.

Atesa l’edat provecta en què vaig entrant i els records que incorpora, mai no m’hauria imaginat viure i veure tot el que hem vist, futbolísticament parlant. Tot i això, queda una mica la sensació que, amb els jugadors de què ha disposat, l’equip hauria d’haver guanyat algun títol més, en particular la Champions. Però, mirin, ara ja no té remei. Messi acaba de fer trenta-tres anys, l’edat de Crist que en deien abans, en la qual, si assenyala un abans i un després entre un civil, no cal que els expliqui que significa per a un esportista d’elit.

Aquest dissabte passat, més de sis mesos després de la nostra última estada, hem pogut anar a Portbou. El viatge des de Bellpuig, tot i que va millorar enormement amb la inauguració de l’eix transversal, continua exigint no menys de dues hores i mitja de conducció i, francament, cada cop em cansa més. Jo tampoc sóc el mateix, però Portbou, sí. Portbou continua hostatjant-nos tan amablement com sempre. Si de cas, hem perdut un bon tros de platja a causa dels darrers temporals, que espero que arrangin aviat perquè la platja gran de Portbou no és Copacabana i molt em temo que aquest agost no hi sobrarà espai. Però fora d’això, la mateixa aigua freda i neta de sempre i la mateixa tranquil·litat. No sé què pensa fer Messi quan es retiri del futbol ni on anirà a passar la resta de la seva vida, de la meva banda confio a tenir salut i ganes de passar la meva vellesa aquí. Ja sé que la tramuntana és molt emprenyadora i que és en un racó de món on cada cop em costa més d’arribar, però la llum empordanesa i el pedregar de la platja me’n consolen a bastament.

Assegut, davant de la tele, veient nerviosament el partit del Barça contra el Celta, he tingut una mena d’epifania en forma de match point perdut. M’ha revelat un trist final per al Barça de Messi i m’ha insinuat un dolç –i espero que lent– llanguiment per a mi. Després, passarà el que passarà, perquè la vida fa sempre el que li rota, però jo, ara com ara, aquest empat ja el signaria.