Aventis

Hi ha llibres –no em preguntin per què– la lectura dels quals provoca un daltabaix emocional d’impossible recuperació en alguns lectors desprevinguts. Després d’haver-los llegit, mai més no tornes a ser el mateix. A mi em va passar amb Últimas tardes con Teresa, de l’autor barceloní en llengua castellana Juan Marsé. Les tribulacions del Pijoaparte, el seu personatge central, em van literalment abduir aquell curs 76-77, en què el llibre va caure inesperadament a les meves mans a l’Institut de Bellpuig. Els afeccionats a la lectura sabran de què els parlo: aquell no poder deixar de llegir en qualsevol moment i lloc, aquell posar-se incondicionalment a la pell del protagonista, aquell gaudi gairebé físic i aquell no importar-te res més que continuar llegint no és tan habitual com ens agradaria. Segurament, sobren dits a les mans per comptar les vegades que això passa en tota una vida de lectura i per això no deixem de buscar les mateixes sensacions cada cop que encetem una nova novel·la del mateix autor.

Amb Marsé mai més no vaig tornar a sentir les mateixes emocions. Tot i que els seus títols eren sempre brillants i prometedors, amb reminiscències clarament cinematogràfiques, mai no van resistir la comparació amb les tardes que vaig passar desesperadament amb la Teresa. Ni La oscura historia de la prima Montse, ni El embrujo de Shanghai ni Un día volveré eren precisament obres menors, però no van tenir mai en mi aquell mateix efecte iniciàtic. Amb el temps, he de reconèixer que els llibres de Marsé van anar perdent interès per a mi, en canvi el personatge públic que representava el seu autor, les seves posicions polítiques i personals, sempre directes i entenedores, no han deixat mai de fascinar-me, fins al punt de considerar que morir-se un 18 de juliol ha estat la darrera ironia amb què l’escriptor ha volgut fer-nos una picada d’ullet als seus incondicionals.

Curiosament, en els darrers anys he transitat camins inesperats des del punt de vista de les fòbies i fílies literàries. Marsé em va deixar d’interessar com a autor i em va començar a atraure com a ciutadà de la mateixa manera que em disgusta molt el que diu i el que fa Vargas Llosa persona com m’enamora la qualitat exquisida de la seva obra literària. Vés, què hi farem!