Passar pàgina

Com poden imaginar-se avui no tinc massa ganes d’escriure. Una expressió desafortunada i destinada a un àmbit privat ha transcendit i s’ha sentit en públic. No tinc disculpa. Són unes paraules impròpies, pronunciades injustificadament en el lloc i l’hora equivocats. No anaven dirigides a ningú en particular ni molt menys a cap dels meus col·legues de consistori. Després de prop de sis hores de reunió, tenia ganes d’acabar-la, perquè immediatament després començava el meu període vacacional. No és cap excusa, senzillament ho emmarco i explico. Immediatament he demanat excuses a la ciutadania de Lleida en primer lloc, a l’alcalde i a tots els membres del consistori, i als meus companys de grup municipal.

Em sap greu perquè és una acció puntual, cridanera si voleu, però que ha tret rellevància al fet que per primera vegada en aquest mandat tots els grups municipals de la Paeria hem acordat constituir una mesa transversal per a la recuperació de la ciutat amb participació de tota la societat civil lleidatana que dona esperances a la ciutat per encarar la sortida d’aquesta crisi com cal: tots junts. Aquest era el missatge que tots els grups municipals volíem traslladar a la població en aquests moments de gran dificultat econòmica i social. Aquest és un objectiu noble i crec que compartit de manera àmplia per la majoria social de la ciutat, i els asseguro que m’hi escarrassaré tot el que faci falta per ajudar a assolir-lo. Això sí, serà després de quinze dies de descans i reflexió. Per això em dol l’error personal i intransferible comès. I me n’excusaré tantes vegades com faci falta però tampoc no aniré allí on em volen portar determinats comentaris interessats. No sóc cap sant però no he matat ningú ni he robat res. No he mentit ni he votat quan no tocava.

Ni tan sols pretenc justificar les meves paraules amb excuses de mal pagador. No conec la majoria de les persones que em jutgen tan severament a les xarxes ni m’afecten els seus comentaris i insults, entre altres coses, perquè no en sóc usuari i perquè crec comptar amb la comprensió dels meus col·legues. La vida pública i la política són dures. Demanen tenir la pell més dura del normal i les conviccions molt fermes per aguantar les garrotades, vinguin d’on vinguin, siguin o no proporcionals. Amb aquest escrit, si més no, m’agradaria passar pàgina.