Miracle

No sé vostès, però a mi el serial polític actual se m’està fent molt pesat. Sento vergonya aliena per algunes manifestacions i moltes actuacions dels nostres pròcers, que massa sovint semblen parlar perquè alguna cosa s’ha de dir, no pas perquè tinguin quelcom interessant a compartir. El resultat, com és natural, és una sensació de viure en un estany d’aigües pudents. Ja sé que no és el mateix. Una cosa és intentar esbrinar què vol dir Puigdemont a aquestes alçades de la partida amb això de la confrontació intel·ligent amb l’Estat espanyol, i una altra sentir els actuals responsables populars parlant de l’operació Kitchen. Ambdues situacions, però, tenen més en comú del que podria semblar a primera vista. D’entrada, una no existiria sense l’altra. Es retroalimenten, des de l’inici del conflicte. Fernández Díaz és un polític català de llarga trajectòria a casa nostra, a qui el procés l’agafa exercint circumstancialment de ministre de l’Interior, assessorat –això sí!– pel seu àngel de la guarda particular. Puigdemont, viu –o creu que viu– les seves actuals i penoses circumstàncies per culpa de la malaptesa democràtica de l’Estat espanyol, i en lloc d’estar-los agraït per les bastonades que van repartir estúpidament l’1-O, els ho retreu, no sé si intel·ligentment però almenys amb una tenacitat admirable.

Els actuals dirigents del PP es desmarquen de les vergonyoses actuacions de l’anterior cúpula popular, però l’ombra de sospita que projecten és tan gran que no hi ha forma humana de desempallegar-se’n sense rebre’n ferides mortals. Puigdemont, en canvi, en la seva dèria de rodejar-se de patriotes incondicionals, està fragmentant l’antic espai convergent, que el va posar on és amb imprevisibles conseqüències electorals per als independentismes. Mantenella y no enmendalla, és el lema. I el preu a pagar, el que sigui. Humanament, pot entendre’s la seva posició. S’hi juguen la reputació i la vida. Políticament, però, em sembla insostenible, a mitjà i llarg termini. De manera que ara mateix ens trobem en un impàs. Sabem que les posicions que ens han dut fins aquí no porten enlloc, però encara no han emergit lideratges que assumeixin l’inevitable canvi de rumb que, en democràcia, només pot sorgir d’unes urnes que parlin amb més claredat del que ho han fet darrerament. És a dir, que potser necessitem un miracle.