Acarnissament

Madrid i Barcelona són les capitals més importants de l’Estat espanyol. Al seu redós, s’hi organitzen les àrees metropolitanes més densament poblades d’Espanya i dos dels espais econòmics més desenvolupats del sud d’Europa. L’una, és la capital i seu dels òrgans de poder polític estatal; l’altra, el cap i casal del nostre país. Per força, havien de mirar-se de reüll i amb una certa desconfiança, com se miren dos rivals. Això ha estat així al llarg de la història i, en la mesura que una representa un Estat dels més grans de la UE, gairebé sempre ha sortit guanyadora de les trifulgues mútues. D’aquesta dialèctica, en tots els àmbits humans, n’han sortit tocades i beneficiades ambdues ciutats, els seus equips esportius i les seves figures, però molt menys els seus habitants. En la pràctica, aquesta escissió ha dominat, propiciat i engrandit la clàssica fractura entre els espanyols que tan bé glossà Antonio Machado. D’ençà de l’adveniment de l’Estat autonòmic ha sorgit, però, en el centre de la Meseta un tercer vector, una espècie d’antigovern central: el govern regional de Madrid, el qual, per més inri, ha estat gestionat molt majoritàriament per la dreta més casposa de què disposa l’Estat espanyol. Una àrea metropolitana de més de sis milions de persones concentrades en un territori reduït són una força política immensa amb la qual confrontar-se impunement amb el govern central de torn, sobretot si és dels altres. Aguirre, Cifuentes i Ayuso n’han estat les darreres presidentes. Totes han fet del liberalisme més salvatge el seu estendard; del castissisme, la seva manera de ser, i del morro fort, les seves actuacions. Amb la Covid-19 i amb Ayuso sembla haver-se arribat al paroxisme de la incompetència personal i política. Quan es manifestaven els habitants dels barris acomodats en contra de la gestió de Sánchez, ella els animava i aplaudia. Ara que els que es manifesten són pobres, els envia la policia per dissoldre’ls a cops de porra. Certament, com va dir en seu parlamentària de manera profètica, allò de Núñez de Balboa era una broma comparat amb el que fan desesperadament els barris populars i els pobles del sud de la comunitat perquè no tenen cap més remei que fer-ho. L’acarnissament no venia de fora. Ella l’encarna i els madrilenys el pateixen. Quina pena!