Relat

Òbviament, ara sé que estava equivocat, però durant molt temps vaig pensar que el problema català era de llarg el més complicat d’entendre i d’arreglar a l’Estat espanyol. Vist el que hem vist aquests dies a la comunitat de Madrid, em sembla que com a mínim ens ha sortit un competidor colossal. Un competidor que és capaç d’afirmar una cosa i la contrària sense vergonya ni remordiments, assenyalant els altres i culpabilitzant-los del que passa i del que no passa a casa seva. Amb una diferència fonamental, mentre entre els catalans el cànon que s’ha imposat és el del victimisme, a Madrid ho fa l’arrogància del poder. Mentre que aquí ens queixem de tots els mals que ens infligeix el Govern central sense aturador i sense merèixer-ho, allí semblen temptar-los els matxos, tot reptant-los a demostrar si tenen el que s’ha de tenir per fer el que s’ha de fer. El turbocapitalisme madrileny intimida i la dreta extrema, que hi té el niu, encara més. Illa, l’home prudent d’aquesta crisi, ho ha tingut molt present i mai no ha dit una paraula més alta que l’altra respecte dels incompliments i mancances de les autonomies que el criticaven quan tenia el volant del comandament únic a les mans, en particular el madrileny. Per això, ha hagut d’anar a menor velocitat de la que calia per forçar una intervenció que fos compartida per les dos administracions i per tant eficaç contra la pandèmia. Primer, hi va anar Sánchez, al qual van rebre a la Puerta del Sol amb tal desplegament de banderes que semblava inevitable pensar que havien fet les paus i que havien trobat la fórmula màgica que els permetés treballar conjuntament sense vomitar. Malgrat això, encara van haver de convocar una conferència interterritorial de conselleries de Salut per aprovar unes mesures que tothom sabia que responien a la situació epidèmica de la capital però que, perquè ningú no s’ofengués, van haver de ser presentades com si afectessin tot l’Estat i, quan tothom celebrava l’acord, el govern regional se’n va desdir per acabar portant l’Ordre Ministerial que es derivava de la reunió als tribunals, assegurant que l’Ordre no és antiviral sinó anti-PP. Poc importa que de les deu ciutats madrilenyes afectades per les restriccions vuit estiguin governades pels socialistes. La realitat ja no compta, només compta el relat.