En Leo i jo

En plena pandèmia, i quan tot sembla anar de mal en pitjor, portar un nadó al món és un gest d’optimisme. És un acte d’afirmació que arrodoneix definitivament el cercle de la vida. En Leo, el nostre net, ha arribat enmig de temps convulsos, en el si d’una societat que s’autoqüestiona ferotgement mentre avança veloçment cap al seu col·lapse final. Ho ha fet amb una certa patxoca. El projecte d’home que és, darrerament, estava un pèl incòmode a l’úter matern i es movia constantment, però no tant com per ubicar-se en la posició adequada per sortir naturalment de dins del cos de la seva mare. Ras i curt, el Leo venia de cul i per tant ha nascut via cesària i fa cara de no haver patit el tràngol del part natural. És un panxacontent que, tot i que encara té algunes dificultats per entendre els rudiments de la lactància, ben aviat hi trobarà el puntet i ja no el podrem parar. Ara per ara, però, el paio s’ho pren tot amb calma i dorm prou com per no alterar encara més la vida dels seus pares.

En Leo m’ha fet padrí i això en la vida d’una persona són paraules majors. No és el mateix que la paternitat, esclar, no et capgira la vida radicalment, però t’arriba en un moment especialment delicat, aquell en què t’adones que la teva vida comença a anar costa avall i tu encara no ho has acabat d’acceptar. Mentre tu minves, ell creix, i aquesta serà la constant d’ara endavant i la dialèctica que necessàriament emmarcarà la vostra relació.

Aquests dies, tan intensos i emocionants, que han rebentat la tapa del bagul dels records, m’han fet repassar què em queda al cap dels anys de la relació amb els meus avis Pau i Jaume. Del primer, que va morir quan jo només tenia set anys, en recordo la bonhomia, la paciència i sobretot la barrera que sovint interposava entre l’espardenya de la meva mare i el meu cul. Del segon, en primer lloc, el nom, del qual en va fer una ampla estesa entre la munió de nets a qui va apadrinar, la seva innata capacitat de relacionar-se amb la canalla de les orelles i nassos per a la qual sempre treia caramels de menta i els matins de Nadal a Anglesola i poca cosa més.

Per tot plegat, ara mateix em conformaria que quan el Leo sigui gran i jo faci temps que crio malves, ell tingui del seu padrí l’afectuós record i l’escalforeta que jo guardo dels meus.