(Var)gonya

Si no fos per la descontrolada evolució de la pandèmia arreu del món, i en particular a Europa, podria dir-se que la setmana passada tot havia anat estranyament bé, o almenys a mi m’ho semblava. L’havíem començat pensant que la justícia –almenys la poètica– existia, amb l’absolució de tots els càrrecs que s’imputaven al major Trapero. Per molt que els independentismes volguessin treure pit i fer veure que aquesta sentència de l’Audiència Nacional afectava l’anterior del Tribunal Suprem respecte dels polítics, en aquest tema les coses comencen a estar bastant clares: més aviat que tard el problema dels presos se substanciarà via indult, que ara per ara és la solució menys dolenta per a tothom. Va continuar amb el que sembla –i dic sembla– el retorn del PP a la decència política, llegint-li la cartilla als seus socis de Vox. Això i veure participar en el debat l’Aina Vidal, diputada, companya i amiga, en tan bona forma després del trasbals de la seva malaltia, era per sentir-se raonablement optimista. Fins i tot, el trumpisme semblava trontollar, després del darrer debat televisat abans de les eleccions, en què el Potus va ser capaç de participar-hi sense aixafar les regles del decòrum i el capteniment civilitzat. Era com veure una espurna de claror enmig del túnel fosc en què hem entrat d’uns anys ençà i, mirin per on, un partit de futbol m’ha fet miques l’esperança.

És clar que no és un partit de futbol qualsevol, és el que ara en diuen Clásico, i que mobilitza milions d’espectadors arreu del món. El partit, sense espectadors in situ per culpa de la maleïda pesta, seguia les pautes del que podria considerar-se normal: igualat, intens, emocionant. Fins que el videoarbitratge l’ha esguerrat de mala manera, xiulant una pena màxima en una jugada mínima. De sobte, l’esperança incipient que volia niar al meu cap s’ha esvaït. Sé que és estúpid, infantil i absurd, però ara tot em torna a semblar negatiu. La intervenció del VAR m’ha transportat cap a una fiscalia que presenta recurs a la sentència de Trapero, cap a una actuació cosmètica i reversible de Casado respecte de la ultradreta, i finalment cap a una victòria de Trump el proper 3 de novembre. El que més em pesa, però, és ser incapaç de destriar qui l’errava més, si l’optimista de la setmana passada o el pessimista d’aquesta.