Curanderos

Durant el cap de setmana hem tingut notícia d’importants disturbis en ciutats d’arreu de l’estat motivats aparentment per protestar contra les mesures de confinament decretades per les respectives autoritats. No es pot negar que hi ha molta maror entre la gent que veu dificultada, més encara impossibilitada, la seva manera de guanyar-se la vida i a la qual no s’està donant la resposta en forma d’ajuts a la velocitat adequada per pal·liar els seus mals. Però molt em temo que, per molta raó que tinguin, cap d’aquestes persones va encendre contenidors ni assaltar botigues per robar bicicletes. A la vida en general i a la vida política en particular, en situacions de conflicte, apareix sempre l’oportunista. No parlo de l’oportunisme d’aquelles persones generalment joves que aprofiten qualsevol enrenou per esbravar-se fent bretolades perquè campen a l’ample fins que la policia els acaba tornant al seu lloc. No m’agrada, esclar, però em resulta més preocupant que, al redós del mal humor i de la desesperació d’aquelles persones que veuen formar-se l’abisme sota els seus peus, alguns miserables atiïn el foc de la violència social per aconseguir els seus objectius polítics.

Molt em temo que algú d’aquests ha pensat que aquest és el moment i la pandèmia la circumstància sobre la qual construir el seu capital polític. Però un simple repàs a la història ens mostra amb claredat que aquestes coses no acostumen a acabar bé. Que les solucions miraculoses només existeixen a la imaginació i a la literatura i que aquells que les proposen ho acostumen a fer sempre en benefici propi, sense importar-los el reguitzell de víctimes propiciatòries que sempre, sempre, deixen pel camí.

D’un temps ençà, l’extrema dreta i la dreta competeixen entre si a veure qui és més capaç d’encendre el foc de les baixes passions de la gent. Només ho fan per afany de notorietat i de poder, sense importar-los sumar més patiment al dolor causat pel virus. La democràcia, amb totes les seves febleses i contradiccions, sempre serà millor medecina que el que prometen aquests curanderos polítics. Amb tota modèstia, m’ha semblat oportú –que no oportunista– fer aquesta reflexió, el dia en què el poble nord-americà té a les urnes la possibilitat de plantar una llavor d’esperança o de robar-nos-la potser definitivament.