PAS A NIVELL
Trenta dies
Dissabte passat, en Leo va fer els seus primers trenta dies, sense cap novetat significativa. Vull dir que ell continua inalterable el seu idil·li amb les popes de la seva mare, que són en aquests moments la seva principal ocupació i preocupació. Cada cop que alguna niciesa li destorba l’etern sopor en què viu obre la boca esperant enxampar el mugró de què mana la font de la tranquil·litat. Els pares me’l deixen mirar encaterinat, mentre em cau la bava de padrí galta avall. Aquests trenta dies per a ell seran un no-res, perquè no en guardarà cap record en el futur. Per als pares, però, hauran estat els dies més durs de l’aprenentatge del seu nou ofici vital. Ara ja saben que mai més no tornaran a dormir tan despreocupadament com ho havien fet abans. Per al seu padrí, en canvi, aquest mes ha estat una muntanya russa emocional, en què tot semblava escapar del seu control. Entrar en un hospital és com posar tot el teu capital en mans desconegudes i suposadament expertes perquè el gestionin al seu albir.
Primer hi vam anar, com ja saben els que tenen la paciència de seguir aquestes columnes, per la iaia i, sense solució de continuïtat, hi vaig haver d’anar jo, per una malura menor però que exigia cirurgia. Jo que me les dono de pinxo estava literalment aterrit. No es pensin que no em sàpiga greu dir-ho però el contrari seria mentir. A més a més, d’un temps ençà el cap no em rutllava convenientment –suposant que algun cop ho hagi fet, esclar–, tenia molts dubtes sobre molts aspectes de la meva vida que em calia resoldre. Suposo que res especial quan t’apropes a la seixantena, vertiginosament. Però el nus emocional s’estrenyia i cada cop em collava més fort.
En aquests casos la teva parella, si ets afortunat i jo ho sóc molt en aquest aspecte, acostuma a fer-te costat i a donar-te la mà cada cop que ho necessites. La maleïda pandèmia aquest cop va impedir a la Pepa fer-ho físicament però jo sabia que hi era, que m’esperava a fora, que no em deixaria mai sol. El que no podia saber és que en aquest tràngol descobriria que més enllà hi havia persones sense les quals no hauria estat capaç de desfer el nus professional que m’escanyava fins a l’ofec. Jo sé que no li agraden les llagoteries i per això no la nombro, però sé que, en llegir això, sabrà que només li dono sincerament les gràcies.