Esperança

Així com la lluna té una cara fosca i totes les monedes una creu, hauríem d’acceptar que la vida se subjecta sobre pols oposats en què el bé i el mal sovint vénen junts, i que del que es tracta és de tenir-ho clar perquè tot plegat ens surti, més o menys, bé. Ja ho veuen, m’he despertat filosòfic en aquest assolellat matí de diumenge en què escric impunement el meu Pas a nivell setmanal. Ja sé que és filosofia barata, mai he pretès fer-me trampes al solitari, però tot i la seva manca de pretensions, sovint m’ajuda i per això goso a compartir-la amb tots vostès. Llegeixo als diaris que l’encara president acomiadat pel poble nord-americà, Donald Trump, no accepta la seva derrota democràtica i que intenta per tots els mitjans al seu abast que els seus correligionaris republicans li riguin les gràcies forjant tota classe de trampes i tripijocs. No són gaires els que ho fan i, menys encara, els qui s’oposen públicament a aquestes actuacions tan impròpies; la majoria calla i espera, no fos cas que encara se’n sortís. La gent som així, a estones valents i honestos, generosos i bons, i d’altres, la majoria, covards, deshonestos, gasius i malparits. La majoria de vegades a la nostra vida ens deixem portar i esperem que les coses s’aclareixin per significar-nos, no fos cas que si ho fem abans d’hora n’acabem pagant les conseqüències. Sembla que, finalment, aquest dilluns haurem recuperat la llibertat, esquifida encara, de poder anar a bars i restaurants per retrobar-nos amb amics, coneguts i saludats i fer les coses que s’hi fan en aquests llocs tan enyorats. Els seus treballadors i els seus propietaris les han passat magres i molt em temo que encara no els ha arribat ni de bon tros el moment de relaxar-se, però, almenys, ara tant ells com nosaltres tenim motius per l’esperança. Cadascú els seus, però al cap i a la fi, esperança. La meva és que Trump i tots els trumpistes del món ja han perdut. I que al darrere de la seva derrota s’esmicolaran veritats que fins fa no res ens semblaven inversemblantment sòlides. Que el neopopulisme nascut i criat al redós de les xarxes socials sigui del signe que sigui, ja ha patit un sinistre considerable i que inicia un imparable declivi. Serà més o menys ràpid, més o menys perceptible, però ja ha començat. Després de tot plegat, toca seny i no pas, rauxa.