2022

Quan passes dels seixanta ja has après que tens molts números per anar de funeral. Ja sigui el teu o el d’algun dels teus amics, coneguts o saludats. És una tasca feixuga, però obligada, que et remou de cap a peus. A Bellpuig, aquesta setmana passada hem hagut d’acomiadar el company i amic Manel, inesperadament i cruelment traspassat aquests dies. Ell era conegut arreu del país per ser un dels millors instructors de vol amb aparells lleugers, amb motor o sense, per l’acadèmia del qual hi han passat més de quatre mil alumnes, que es diu aviat. De fet, jo mateix, fa més de trenta anys, vaig poder assaborir al seu costat què se sent volant com un ocell, amb ala delta a la Vall d’Àger, en el que van ser els vint minuts més intensos i plaents de la meva vida. Feia poc que m’havia casat i ell feia poc que havia canviat la seva feina de paleta per esdevenir pilot i una nit plena de cubates i rialles va convèncer-me de fer un vol en tàndem amb ell. Sens dubte, l’embriaguesa em va donar un valor del qual mai no he disposat. Les alçades em fan tremolar les cames i rodar el cap, de manera que sempre he estat convençut que si no hagués estat per la confiança i tranquil·litat que el Manel transmetia, mai no m’hi hauria atrevit. Tan segur com que ja no ho tornaré a fer. La majoria dels assistents venien d’aquest món i coneixien molt millor que nosaltres les seves habilitats aeronàutiques, però en contrapartida ells no van conèixer les seves sortides de to, sempre plenes d’un humor càustic i alhora infantil. Ni van viatjar amb el seu llegendari Renault 6 groc, amb el qual un estiu uns quants van anar de Bellpuig a Estocolm pràcticament d’una tirada, ni el van sentir recitar un poema de Jordi Pàmias, en un muntatge teatral que li vam dedicar els i les de la Boira teatre de Bellpuig. Això era a finals dels setanta i principis dels vuitanta del segle passat, quan érem ofensivament joves i descarats i volíem escapolir-nos d’un món vell i encarcarat, que ens ofegava amb el nacionalcatolicisme i els seus dogmes morals. Era quan tot estava per fer i tot era possible, quan rebel·lar-se era un deure moral i viure era molt més lleuger i agradós que ara. Certament, 2022 ha estat un any horrible i la seva pèrdua un corol·lari devastador.