Lo Baratillo (i la Filomena)

A mi, la neu, com la resta de meteors extrems, m’espanta. No participo de la part lúdica de la qual gaudeix –i ben fet que fan!– molta gent, potser perquè el meu net és encara massa petit per estimular-me’n el gaudi i jo ja m’he fet gran per fer-ho per iniciativa pròpia. De fet quan neva, jo només sé veure els problemes que se’n deriven i que, tal com han informat amb profusió els mitjans de comunicació, no són pocs. Quan neva, tot el sistema peta, ja siguin les comunicacions, els vials o el subministrament d’electricitat. Filomena, per no ser menys, ens ha ben fotut, almenys per uns quants dies.

Malgrat tot, la neu sempre ha tingut bona premsa a casa nostra. Lligat al cicle agrícola, el refranyer atorga bons auguris a l’any nivós. Any de neu, any de Déu o neu al gener, tot l’any va bé són dos exemples als quals m’agafo perquè, donades les circumstàncies, és evident que necessitem bones notícies, si més no, alguna. Ens les prometíem felices amb el canvi d’any i en deu dies hem vist coses tan inaudites com l’assalt al Capitoli nord-americà i les malifetes de la Filomena que continuen convivint amb els estralls de la pesta vírica. Mals averanys ens encerclen i, quan sembla que ja hem tocat fons, tot empitjora de nou.

Potser per això, haver trobat entre tanta mala notícia la nova que aviat els joguets del Baratillo Leridano tindran nova vida en forma de museu al municipi d’Artesa de Lleida m’ha alegrat el diumenge. El col·leccionista Manuel Gigó ho anunciava a les pàgines d’aquest diari tot afirmant que la importància d’aquest museu no és tant la botiga en si mateixa com el que representa per a nombroses generacions de lleidatans. “Abans no hi havia mòbils ni ordinadors. Per a molts infants el que despertava passejar pel carrer Major i trobar-se amb aquest local era màgic i aquesta és l’essència que m’agradaria que es traslladés a l’exposició”, afirma, i jo crec que no es pot explicar millor. En aquells temps foscos i freds de la nostra infància, les depressions no tenien nom i les butxaques dels nostres pares no gaires sous.

Passar per davant del Baratillo i tocar les tecles d’aquells pianos esquifits era un divertiment tan especial que cap dels babyboomers que els potinejàrem no ho hem pogut oblidar. Per això, més aviat que tard, farem tots cap a Artesa.