Epifania

Mai no ho hauríem dit. Havíem seguit amb inquietud les seves proclames revolucionàries, les seves pintades ofensives, els seus atacs d’ira i de violència en contra dels que no opinaven com ell, pensant que el temps ho arreglaria tot, que aquesta rebequeria adolescent s’apaivagaria, amb l’edat.

Mai no ens havíem adonat que entre nosaltres habitava un símbol universal de la llibertat en general i de la llibertat d’expressió, en particular. Quanta miopia ens entelava la vista quan el seu comportament només ens semblava el subproducte alíquota del desencís i l’avorriment que les nostres societats del benestar generen entre els joves vagarosos de famílies benestants.

Però no. Deu dies de mobilitzacions i aldarulls a diverses ciutats del país ens han fet veure el nostre error.

Hasél ha esdevingut una icona de la lluita per les causes perdudes arreu del món i ell, malgrat estar tancat a la cel·la individual que reclama el seu estatus, ha d’estar satisfet que la seva entrada a presó hagi arreplegat tants opositors i tantes mostres de solidaritat, urbi et orbi. Teníem Indíbil i Mandoni, el Noi del sucre, el president Companys i l’avi Macià i ara, Hasél, que per mèrits propis s’asseu a la fila zero dels màrtirs i prohoms lleidatans.

Tot un luxe haver estat algun cop objecte de les seves diatribes, tot un honor ser compatriota seu. Per això quan surti de la garjola, que serà més aviat que tard, hem de fer-li els homenatges que es mereixen els gudaris, els mujahidins i els freedom fighters d’arreu amb l’íntim convenciment que fem el que fem, res no estarà a l’altura dels seus mereixements.

Gràcies a ell sabem que no hem de caure mai en el desànim, que hem de confiar en nosaltres mateixos encara que el món s’entesti a portar-nos la contrària perquè hi haurà un dia en què tothom s’adonarà que no érem nosaltres els errats sinó que era el món el que rodava cap per avall. Gràcies al seu exemple hem comprès per fi, entre altres coses, que Pablo Iglesias és un venut, que els sindicats són uns traïdors a la classe obrera, que la policia no ens protegeix dels malfactors sinó que ens reprimeix insuportablement i que tots els polítics del món es mereixen una bala a la panxa i un piolet clavat al cap i els que no pensen com nosaltres, també.

Només un però: no sé si tothom sabrem estar a l’altura d’aquesta epifania.