1r de Maig

Dissabte, com d’habitud, vaig anar a la commemoració sindical del 1r de Maig. Enguany, per culpa de la Covid, els organitzadors han hagut de canviar la tradicional desfilada pels carrers del centre de Lleida per una concentració a la Seu Vella. CCOO i UGT ens hi han convocat amb l’advertiment que el país té un deute amb la gent treballadora que cal saldar i criticant que els bancs que han rebut enormes injeccions de diner públic vulguin acomiadar una munió de treballadores i treballadores que –diuen que– els sobren. Una immoralitat més del capital que d’alguna forma haurem d’evitar o, si més no, fer més digerible per als afectats, en primer lloc, però també per al conjunt de la societat. Els sindicats sabran trobar el camí per assolir-ho, no en tinc cap dubte, perquè sempre ho han sabut fer. Després de pagar el peatge reputacional que han hagut de suportar totes les institucions emparades per la Constitució del 78 en els darrers anys de turbulències econòmiques, emocionals i ideològiques, sembla que les aigües tornen al seu cabal. La necessitat d’organitzar-se que té la gent treballadora no ha minvat, ans al contrari, ha crescut amb l’expansió de les noves tecnologies i de les noves formes d’organització del treball i durant el període més dur de la pandèmia han estat al peu del canó, responent les demandes de tots aquells i aquelles que s’hi han atansat. Que es reforcin em sembla una gran notícia i que s’hi incorporin gent jove i sectors laborals tradicionalment no sindicalitzats, encara més. Tot plegat només pot derivar en una societat millor, en què viure-hi sigui més confortable i just. Però per a mi i altres companys, el 1r de Maig és, a més a més, una ocasió de retrobar amics i amigues als quals no veig tan sovint com voldria. Dissabte, de totes les persones que vaig saludar amb afecte, em va provocar especial emoció fer-ho amb el Ton, l’home que va ensenyar-me en el lloc adequat i l’hora oportuna que a la vida un ha de ser agraït. Ara, porta un bastó per ajudar-se a caminar però continua tan lúcid i afable com sempre. Si escric això és perquè m’ha dit que llegeix aquesta columna i m’ha semblat que sabria entendre aquesta picada d’ull que li faig, amb tot el meu respecte i consideració.