Rosec

Després de gairebé haver-ne perdut l’esperança, com molta altra gent de la meva edat, ja estic vacunat. M’han posat la primera dosi d’AstraZeneca, la polèmica vacuna d’Oxford.

No els puc negar una certa decepció. Aspirava a la Janssen.

Bàsicament, perquè amb una sola punxada se superava el tràmit. A l’hora concertada vaig presentar-me al pavelló de l’Onze de Setembre de la capital amb el lògic neguit.

Tenia al davant una quinzena de persones, amb les quals compartia inquietuds i edat, tot i que un no s’acaba de fer una idea dels estralls que arrossega fins que la vida els hi posa al davant, en forma de mirall. A mi em va semblar que tot estava raonablement organitzat i després d’identificar-me adequadament vaig seguir la cua que conduïa cap a la punxada salvadora.

Repartides en diversos boxs, professionals de la sanitat anaven injectant les dosis corresponents. Em va semblar un bon presagi que reconegués tres de les persones que desenvolupaven desimboltament la seva tasca.

De manera que entre salutacions i preguntes cordials sobre les respectives situacions personals, sense quasi adonar-me’n, em van clavar la .

banderilla

. Deu minuts d’espera per a descartar reaccions inesperades en l’àrea habilitada a l’efecte i corrents cap a casa.

El tràngol haurà durat trenta minuts mal comptats. L’endemà vaig haver de prendre’m paracetamol perquè em notava aixafat i amb febrícula.

Res estrany. Tot ha anat com la seda i d’acord amb el relat que les autoritats sanitàries havien descrit prèviament.

Segurament, aquest coronavirus ja no em matarà, i vulguis o no, això conforta, alleuja. Que tot hagi coincidit amb l’aixecament de l’estat d’alarma i amb la festa major de Lleida, encara més.

Hauria d’estar content. Les estructures d’estat sanitàries, malgrat totes les crítiques rebudes, funcionen raonablement, els fons de recuperació europeus, amb les prevencions que hi vulgueu afegir per la complexitat de la governança europea, també semblen estar a punt.

Tot fa pensar que avui podem afirmar amb base que tenim gairebé a tocar la normalitat perduda amb la pandèmia. Per això no acabo d’entendre per què no em puc treure de sobre aquest rosec.

que em consumeix l’ànima i em trasbalsa l’esperit.