Pendo

El Pendo i jo ens coneixem de sempre. És a dir, aviat farà seixanta anys.

Vam anar junts a l’escola des de preescolar fins a l’Institut, en què les nostres vides van bifurcar-se. Vam compartir la primera colla d’amics, el cau i les primeres sortides nocturnes de Festa Major.

Diria que compartim l’educació sentimental, conreada en dramàtiques partides de Palé les interminables tardes d’estiu a les golfes de ca l’Elies. Ell sempre va ser el tipus alt i desmanegat de la colla, amb un centre de gravetat inestable que afavoria trompades inesperades i genolls plens de crostes.

La seva mare, que patia del cor, ens acollia sovint a casa seva i ens donava berenar i bons consells quan havíem de fer algun treball escolar, lluint sempre una paciència infinita que em meravellava per insòlita, en aquells difícils anys de la nostra infància en què els pares no sabien –ni podien– fer res més que treballar i serrar les dents per tirar la casa endavant. La seva alçada i la tradició familiar el van dur a jugar a bàsquet, quan la resta de la canalla perseguíem sense esma la pilota amb els peus.

Després, ha continuat la tradició bellpugenca del joc de la cistella, essent entrenador i directiu del seu històric club. També ha estat regidor de l’Ajuntament, en diversos mandats.

Vull dir que ha estat un home actiu que ha treballat des de diversos àmbits per la comunitat amb tenacitat i dedicació..

No ens veiem gaire. Més que veure’ns topem, casualment i esporàdica, fent benzina o comprant qualsevol cosa al poble.

Aquest dissabte vam xocar a cal Marsal. Jo anava amb la Pepa perquè havíem de renovar el forn de casa que després de vint-i-sis anys de servei havia dit prou i ell, ves a saber per què!, acabava de comprar-se una falç.

Sense martell, va postil·lar. Com sempre, em cridà un “Cadell, què fots?”, que és el renom de casa i pel qual ja no em crida quasi ningú.

I vam reprendre la conversa com si mai no l’haguéssim suspès. La vacuna, la política i la salut van ser despatxades amb precisió quirúrgica i la sornegueria que et permeten els anys i panys de coneixença.

Si com diu el poeta és cert que l’única pàtria real és la nostra infància, els asseguro que el Pendo seria el President de la meva..