PAS A NIVELL
Al loro!
Diguin-me il·lús, però crec que això de la normalitat ja és a tocar. Si res no ho espatlla, dissabte que ve ja no caldrà que ens posem el morrió pel carrer –quin descans!– i ens tornarem a veure les cares. Molt aviat, tots els “ancians” de més de cinquanta anys haurem completat la pauta vaccinal i els joves de trenta anys la iniciaran a una velocitat de creuer que ens fa pensar que s’assolirà l’objectiu del 70% fixat pel govern, abans que s’acabi l’estiu. Ara mateix, ens infectem menys i amb menor gravetat, malgrat no ser tot el disciplinats que caldria. De fet, tot el que fins ara anava costa amunt comença a planejar i fins i tot a fer baixada. Aquelles formacions polítiques que des de la radicalitat i fora mida dels seus plantejaments lideraven el “momentum”, perden pistonada perquè la gent tenim més sentit comú del que sovint som capaços d’expressar, de manera que aquells que s’oposaven als indults s’han vist desautoritzats per la realitat. No els queda altre camí que recular, tot dissimulant-ho tan com poden, perquè la política més que mai necessita del vent de cua permanent per poder quallar. . Fins i tot, Marc Márquez, el nostre “joker” particular, l’esportista de més talent de Lleida, després de passar un calvari de 581 dies, ha tornat a exhibir-se en una cursa de motos a Alemanya que ha liderat de cap a peus. De manera que ens ha retornat les bones vibracions i el bon rotllo que sempre havia transmès abans de la lesió. Per tot plegat, diguin-me ingenu, però aquest diumenge en els actes que l’associació de veïns de Balàfia ha organitzat per animar la seva gent i per advertir-los que ben aviat tornaran a omplir el centre cívic d’activitats, malgrat que el temps no ha acompanyat, he pogut sentir que la reactivació ciutadana ja ha començat i que la gent hem après a valorar allò que la pandèmia ens ha pretès robar. Ara, per si ho havíem oblidat, ja sabem que tothom és imprescindible per tirar endavant, que ens ho passem més bé i fem millor les coses en comunitat que no pas individu a individu, i que encara que la setmana que ve m’ho hagi de menjar amb patates, avui em ve gust cridar, com ho va fer en el seu moment Jan Laporta: ¡Al loro, que no estamos tan mal!