PAS A NIVELL
Himnes
La setmana passada vaig manllevar l’expressió de Laporta per proclamar que no estàvem tan malament com sembla. No ho estem, certament, però sovint costa adonar-se’n. És tant el soroll mediàtic i tan gruixudes les paraules que sentim arreu que és difícil no atabalar-se. Jo mateix, n’estic. Em costa molt escriure. Em sembla que em repeteixo més que el gaspatxo i que ja no queden coses de què parlar amb una certa originalitat. Pretensiós com soc, ja no sé com encarar l’actualitat que ens envolta. Bàsicament, perquè no en sé veure l’entrellat. Avui mateix, a la platja gran de Portbou, un grup de nois i noies han aterrat amb un altaveu portàtil d’aquells que foraden l’oïda. Sonava rap llatí o quelcom que a mi m’ho semblava i entre peça i peça les primeres notes de l’himne espanyol, acompanyades d’alguna riallada dels propietaris. No diré que l’estridència no resultés molesta. N’era, però perquè m’entenguin, n’he suportat estoicament de pitjors en el passat.No sé si per covardia, per comoditat o per mandra, intento abordar aquesta mena d’enuigs com si fos Rajoy, és a dir, sense fer res i confiant que els brètols se’n cansin, més aviat que tard. No m’hauria imaginat mai dient, com ell, que sovint no fer res és més pràctic i efectiu que reaccionar iradament i descontrolada. El cas és que estava intentant abstraure’m de l’ambient petaner que s’estava instal·lant al meu voltant, tot concentrant-me en el que em proposava el meu ebook, quan s’ha format un sidral considerable. Una parella ha considerat que ja n’hi havia prou i ha començat a vociferar en contra del regne del Marroc i apel·lant a la seva condició de militants d’ERC i d’independentistes per tal d’exigir-los als nois que deixessin de posar l’himne espanyol. Els crits i els insults pujaven de to però afortunadament al final ha prevalgut el seny i tot ha quedat en no res. El jovent ha continuat posant la seva música a tot volum, però no ha tornat a sonar la marxa de granaders.Tot ha tornat a la normalitat, fins al punt que quan ha volat el para-sol de la parella, un dels nois melòmans l’ha recuperada tan educadament com se li ha agraït el seu gest. A mi, però, ja no em quedaven ganes de llegir.