Angúnia

La política sempre ha considerat necessari tenir controlat el relat del que passa i el com s’explica. Una manera com una altra d’assegurar-se una posició mínimament estable. Per això, a mesura que anaven sorgint noves formes de comunicació de masses, proliferaven mitjans de caràcter públic que pretenien dotar d’una pàtina de veracitat, credibilitat i rigor a la informació que s’hi emetia per traslladar-la a la comunitat de la qual formaven part. Va ser l’època daurada de la BBC, de TVE i RNE, de TV3 i de Catalunya Ràdio, per anomenar només referents pròxims i entenedors. Si ho deia la BBC o TV3 era veritat i punt.

Però això ja fa temps que ha canviat. Primer va ser l’adveniment de les televisions privades i els nous formats que incorporaven visions i formes distintes adreçades a captar l’atenció de l’espectador, altrament dit, audiència.

Després, però, la irrupció de les xarxes socials i la seva infinita capacitat de replicar-se instantàniament arreu del món, han convertit la informació en una selva en què és facilíssim perdre-s’hi. 

Avui, qualsevol usuari és un reporter i el menor dels influencers, un guru per als seus seguidors. Per això ens escandalitzem tant quan un poca-solta amb milions de seguidors vomita les seves bajanades pensant-se enginyós i graciós, perquè ja no es busca informació. Ara volem opinió, sense importar el poc o molt fonamentada que estigui. Ho han dit el Naim Darrechi o l’Ibai Llanos, punt. Per això em sobta tant que els spin doctors que tanta influència han guanyat en la política actual no recomanin l’abandonament gradual d’aquests tipus de mitjans per interaccionar amb el públic.

M’imagino que no deu ser fàcil renunciar al potencial intoxicador de les xarxes, a la seva capacitat de destrucció massiva de l’adversari des de l’anonimat, gratuïtat i facilitat de tenir-ho tot a l’abast d’un clic, però, vaja, també sé que això només ens condueix cap a la polarització, sectarització i a la confrontació més estèrils.

Sentir Casado, aquests dies, acusant Sánchez de nomenar digitalment el seu govern o el mateix Pueyo explicant la no-crisi a la Paeria ens confirma que la veritat ja és del tot irrellevant en política. Quina angúnia...!.