Sant Jaume

Ja sé que un ateu recalcitrant hauria de passar de certes coses. Si a més hi afegim la meva condició d’apòstata amb tots els papers en regla, la cosa no hi ha per on agafar-la. Però, ves per on!, m’agrada celebrar la meva onomàstica. Ho confesso amb un cert rubor. Em commouen les trucades i missatges que parents, amics, coneguts i saludats m’adrecen cada cop que arriba el dia.

Potser ho hauria de viure com una contradicció, però no em dona la gana, i cada 25de juliol el primer que em ve al cap són el padrí Jaume, que va ser qui em va intitular, com a tota la munió de cosins amb qui va exercir implacablement el seu dret ancestral.

Immediatament després em ve al cap la tieta Maria, la persona que em feia sentir més especial en aquest dia i que sempre era la primera persona a felicitar-me després de la mare. Ambdós fa molts anys que no hi són, però, no em pregunteu per què, per Sant Jaume sempre tornen.

L’excusa que em dono a mi mateix, per si els serveix d’alguna cosa, no és gaire original: per celebrar, qualsevol excusa és bona! Enguany ho celebrarem per primer cop amb el Leo i els seus pares.

En Leo és el meu net, que aviat farà deu mesos i que des que ha arribat ens ha capgirat la vida com un huracà. Tot gira al seu voltant, com diu la meva germana, que en això com en altres coses em guanya en experiència i saviesa.

En les estones que passem junts –totes les que puc!– em sento amb l’obligació de ser millor persona del que en realitat soc i, malgrat saber que vitalment anem en direccions oposades (jo cap a l’ocàs i ell cap al zenit de la vida), tinc pressa per veure’l fer les primeres passes i per sentir com em crida padrí de la mateixa forma que ho vaig fer amb els meus.

Tinc ganes que creixi per muntar-li el tió per Nadal i per anar a buscar-lo a l’escola i, en fi, per veure’l créixer amb salut i vigor. Suposo que hauria de demanar-los disculpes perquè m’està sortint una columna tova i sentimental, plena de llocs comuns. Però mirin, no ho faré.

Al cap i a la fi, vivim en un món tan ple d’identitats que fracturen, que posar en valor aquells sentiments que indefectiblement compartim tots els humans és gairebé una obligació.