Desolé

Contra tot pronòstic a Portbou ens hem escapat de la sublimada onada de calor. Hem patit la calorada que acostuma a fer en plena canícula però res semblant al, pel que diuen els mitjans, que han patit els i les compatriotes que no s’han mogut de casa. Vist des d’aquí, sembla que els mitjans s’hi hagin abonat un pèl massa i, potser per això, aquesta setmana els informatius se m’han fet pesadets.

Entre el risc d’incendis als boscos catalans, les successives pujades rècord del preu de la llum i els consells per evitar els efectes de la calor, tot se m’anava fent més costa amunt del que calia.

Com si ensumar que les vacances ja entren en el compte enrere no fos prou dur. La setmana que ve ja els escriuré des de casa. Com sempre tot haurà passat en un sospir.

De tot el que he llegit, em sembla que el que m’aprofitarà més és la biografia novel·lada en dos volums de l’autor italià Antonio Scurati (M. El hijo del siglo i M. El hombre de la providencia, Ed. Alfaguara) sobre la trajectòria política de Benito Mussolini. Ara mateix estic acabant el primer, que explica les peculiars circumstàncies que van afavorir la seva arribada al poder, que com en altres ocasions, se’ns demostra fruit de les incapacitats i febleses dels seus rivals més que no pas dels seus mèrits.

M’esgarrifa comprovar com, un cop rere l’altre, la història ens ensenya que l’audàcia s’imposa sempre a la prudència en els seus moments crucials i que allò que va inventar i desenvolupar sense escrúpols l’italià ara fa cent anys continua tan vigent en l’actualitat.

En fi, tampoc no em vull precipitar perquè encara em queden moltes pàgines per llegir en els pròxims dies i temps hi haurà per comentar-ho. 

Ara bé, mentre els talibans recuperen el control sobre l’Afganistan a una velocitat de vertigen pocs dies després de la retirada de les tropes nord-americanes del seu territori, un sembla tenir dret a preguntar-se què hi van anar a buscar els aliats en aquells deserts fa vint anys i en què ha beneficiat la seva estada als afganesos que l’han patit i als occidentals que l’hem pagat. Pot ser que tos fos només per un grapat de vots i una mica d’autoestima? Com diuen els companys de platja: Je suis desolé.