PAS A NIVELL
Vint anys
Avui s’acaba el termini que els talibans i els EUA van pactar per tal d’evacuar l’Afganistan, diguem que de manera organitzada, tot i que això tractant-se d’aquella zona geogràfica és només una manera de parlar. S’acaba una etapa històrica en la qual els occidentals ocupàvem països amb l’excusa d’imposar-los el nostre sistema de govern, el qual ha durat exactament el temps que hem mantingut l’ocupació militar sobre el terreny, mentre que els episodis de violència i de desesperació humana viscuts a l’aeroport de Kabul ens han trasbalsat. No sabem que passarà a partir de demà. Només sabem que deixem un país desmanegat i susceptible de perpetuar-se com el sac de tots els cops geopolítics al centre d’Àsia. Vint anys d’ocupació deixen un llegat brutal en costos econòmics i en vides humanes que, tot i ser tan elevats, ens semblen poca cosa al comparar-los amb el greuge moral que comporta deixar a terra i abandonar a la seva sort milers de persones que han exercit de col·laboradors nostres i la resta de la població en mans d’uns governants fanàtics, ignorants i extremadament violents. La sensació és que a partir d’ara serà més difícil que cap potencia militar gosi enviar exèrcits a ocupar països de manera estable i pretesament estabilitzadora. De manera que, molt em temo, els drons i l’aviació hauran de fer la major part de la feina bruta i que sobre el terreny hi actuaran episòdicament escamots de mercenaris, ja veurem si públics o privats, per a missions concretes, que potser no seran militarment tan efectives, però que tindran la virtut de ser més digeribles per a unes opinions públiques tan acostumades a la correcció política, que ja no toleren els estralls ni els efectes col·laterals de la guerra. Els talibans han guanyat perquè han sabut esperar el seu momentum i ara veurem si aquesta espera els ha fet més pragmàtics i més suportables en l’escaquer internacional. Si tinc raó és segur que avui s’acaba una era pels occidentals, el que no sabem és si també en comença una altra per als afganesos o si simplement continuaran immersos en el caos, la violència i el fanatisme d’abans. Diu el tango que vint anys no són res. Tant de bo fos cert.