Triar

El guerracivilisme que s’ha instal·lat en la quotidianitat dels independentismes comença a fer-se sentir estrepitosament, fins i tot en dies assenyalats, com la Diada. Que el mateix Junqueras hagi estat esbroncat pels manifestants n’és una prova eloqüent. Això n’obsta, però, que encara tinguin un gran poder de convocatòria. La gent participa en allò que se’ls demana, però malgrat el llenguatge grandiloqüent dels convocants, sembla més una participació inercial que res més. No saben ben bé què hi fan a la manifestació, només saben que hi han de ser. En el rerefons, però, ressonen amb força els 1.700 milions d’euros que s’han menystingut des de les institucions catalanes. Volem i dolem. És com en el tema dels peatges. Milers de catalans van esgargamellar-se cridant no volem pagar davant de les barreres de les autopistes de casa nostra, amb l’aplaudiment generalitzat de les nostres institucions, i quan el temps ens posa a l’abast la seva gratuïtat, una munió d’ajuntaments s’adona que perdran els ingressos de l’IBI que els rentava i, esclar, en demanen el seu rescabalament. Perquè una cosa no treu l’altra. El nostre país viu del turisme des que els Jocs Olímpics van posar el nostre cap i casal al mapa. Ho hem constatat en el penós període de pandèmia, però no ens agrada reconèixer-ho i sobretot no ens agraden les servituds que se’n deriven. No sembla impossible que l’ampliació del Prat sigui compatible amb la protecció mediambiental del seu parc, però els contraposem. La Colau s’hi posa de cul per marcar territori de correcció política i ERC no pot resistir-ho ni resistir-se a la temptació de la paràlisi i el decreixement. Tot molt estètic, mentre a Madrid ningú no qüestiona l’ampliació de Barajas, que pel que es veu no incorpora greuges mediambientals com la del Prat. Ens agrada mirar-nos al mirall i sentir-nos diferents. Millors. Però aquest narcisisme català, aquest no passa res ja ens ha fet recular econòmicament prou perquè ara puguem passar-hi de puntetes. A hores d’ara ja hauríem de saber que res no és gratis i que tot té un cost. Ampliar el Prat, sens dubte, no és innocu. Però no fer-ho, tampoc. Triar el mal menor és la nostra responsabilitat.