Una comparació odiosa

Hi va haver un moment que, davant la magnitud de les proeses que realitzava Messi, la premsa va decidir que havia esgotat els adjectius per qualificar-lo. Era cert, l’argentí no parava de treure finíssimes obres d’art del seu barret de copa i la producció era qualitativament tan bona i quantitativament tan gran que els opinadors no donaven l’abast. En aquells moments, tot i que sabíem que era impossible, vam arribar a creure’ns que la situació esdevindria eterna i que mai més al Barça no tornaríem a passar gana ni a avorrir-nos al camp. Roma, Torí, Liverpool, Lisboa i tutti quanti van advertir-nos que la cosa no girava rodona i, finalment, fent tot el contrari del que ens havia anunciat en campanya electoral, el president Laporta va decidir, sense encomanar-se a ningú, que calia un canvi de rumb diametral al club. Quatre partits de lliga i un de Champions després, les coses s’han enrarit entre la culerada, que, ara mateix, es debat entre l’esperança de donar suport incondicional als joves del planter o passar comptes a les vaques sagrades que han viscut algun èxit però també tots els fracassos del club. Laporta no sap què fer, confia que els resultats i la vida li facin la feina per a la qual va ser escollit pel soci. Tot plegat, una mica trampós.

Als independentismes, però, sembla passar-los el mateix però a la inversa. S’han passat deu anys fent història, afirmant que el món ens mirava embadalit i gairebé envejós dels enormes passos que anàvem fent en el que ha resultat ser un viatge cap al no-res i, tot i que ens continuem omplint la boca de grans paraules, com les del “ho tornarem a fer”, cada cop sembla més evident que no es refereixen al referèndum unilateral d’independència sinó al ridícul constant de les seves trifulgues internes. La darrera, la inassistència de JxCat a la mesa de diàleg entre els governs de la Generalitat i espanyol amb uns arguments esquifits. Encara que sembli trist, cal un Laporta dels independentismes que tot venent fum sembli que ven cosa sòlida. Un flautista d’Hamelín que s’endugui els mals averanys del nostre cor, tot tocant una melodia agradable a la nostra oïda, sense que ens n’adonem. Confio que, almenys, l’Elvi hi estigui d’acord.