Seixanta

Des de dissabte passat, soc oficialment un seixantí. No puc negar que m’impressiona, fins i tot més, ara que ho veig escrit del meu propi puny i lletra. Mires enrere i veus que el passat pesa com una llosa.

Mires endavant i veus que el teu futur és cada cop més curt. És a dir, que l’avenir no serà millor que el passat. És llei de vida, que diria la meva mare, i val més resignar-s’hi que rebel·lar-s’hi, perquè és una batalla perduda.

Però vaja, jo em trobo bé. Els estralls de l’edat van fent la seva feina, sense pausa, no ho puc pas negar, però jo em veig bastant bé per l’edat que tinc, com diu la meva companya Morón. De vegades penso que la vida no m’ha ensenyat res i que si tornés a néixer cometria els mateixos errors que he comès al llarg de tots aquests anys.

D’altres, penso tot el contrari, però, vaja, que encara m’aguanto els pets. Des que tinc memòria les coses han canviat radicalment. Penseu que la gent de la meva edat i condició hem viscut en cases sense televisor, sense calefacció i sense telèfon, i que quan en vam tenir només hi havia un canal en blanc i negre com el telèfon que penjava de la paret del passadís i al qual t’atansaves per emprar-lo només en casos d’extrema necessitat.

El nostre món d’ahir funcionava amb unes altres regles i a molta menys velocitat. Per exemple, la majoria de les dones casades no treballaven fora de casa i assumien les tasques reproductores pràcticament en exclusiva, mentre que els homes s’ocupaven de guanyar els diners familiars. El diner era físic i quan compraves a terminis, que era la majoria de les vegades, havies de signar un munt de lletres de canvi per obtenir crèdit.

Ningú podia imaginar-se que en l’actualitat pagaríem els nostres deutes amb el telèfon i amb diner electrònic. La fotografia era un art que precisava una bona màquina per al fotògraf i molta paciència per als retratats, perquè calia revelar els carrets i no podies veure les fotos fins al cap d’uns dies. La llista podria fer-se tan gran com volguéssim que no acabaríem.

Confio que li ho explicaré al meu net els capvespres que vindran. Si és que li ve de gust deixar de mirar per un instant la pantalla que li hauran posat davant dels nassos. Segur, que passa.