Franco

Dissabte passat va fer quaranta-sis anys que Franco és mort. Jo en tenia catorze i començava primer de BUP a l’institut. Com és sabut, va patir una llarga agonia, que alguns van arribar a pensar que no s’acabaria mai. Desesperàvem perquè no sabíem el que esperàvem. Hi havia molta incertesa i algunes veus que anunciaven l’apocalipsi, un cop el general hagués traspassat. A casa no vam beure cava ni vam fer escarafalls de cap mena, érem dels qualificats com a indiferents al règim, ni afectes ni desafectes, com la immensa majoria de la societat espanyola i catalana d’aquells temps. Essencialment, la seva causa era arribar a fi de mes. El pare practicant la pluriocupació i la mare portant la casa i a les tardes anant al cosidor d’una incipient modista. La nostra constel·lació no havia patit cap estrall irreparable ni a la guerra ni a la postguerra, per tant, a les nostres vetllades familiars sempre vam sentir explicar més els desastres de la guerra en clau general que en clau personal.

Havien sobreviscut que, al cap i a la fi, era l’important. La transició la vaig viure amb més interès que passió, anant als recitals de la nova cançó i als mítings dels partits d’esquerra i allí vaig sentir per primer cop com entonaven una melodia dolça i emocionant que, fins més tard, no vaig saber que era la Internacional i per tot sentíem que el franquisme ens havia llevat la llibertat i reprimit brutalment als dissidents però que això ara ja s’havia acabat. Després van venir les primeres eleccions i el pacte constitucional va acabar duent-nos al desencant perquè entre ruptura i reforma va acabar imposant-se el seny del pacte, que essencialment consistia a no preguntar d’on es venia, sinó cap a on s’anava, perquè tothom volia sortir del forat franquista i anar cap a una societat homologable amb els països del nostre entorn.

Així vam anar construint un país que ens permetés passar pàgina i conviure en pau. Quan semblava que ho havíem aconseguit, el general ha tornat. Quaranta-sis anys després, els nets i besnets dels perdedors de la guerra han tret a passejar el seu fantasma i el seu llegat ha reviscolat al bàndol contrari. Tot plegat, que perillós és i quanta mandra fa!.