Joc de cartes

Com a molts de vostès, m’han passat per Whats un article que comenta l’episodi lleidatà del programa de TV3 Joc de cartes de la setmana passada signat per un tal Miquel Bonet, natural de Reus i publicat en un fullet digital d’aquests que proliferen en la galàxia digital, en què, pretesament amb gràcia, l’autor encadena, de principi a fi del seu escrit, insults vers els lleidatans i lleidatanes, en general, i cap als concursants, en particular. No segueixo TV3 des que va decidir esdevenir un canal temàtic per a indepes i, per tant, no estic al cas de la seva programació prime time. M’és igual. Per molt dolent que fos el programa al·ludit en l’article, em sembla molt pitjor la crònica que en fa el reusenc, que a més imposta una autoritat i superioritat morals molt penoses. Una gasòfia que es mereixeria un fot-li que és de Reus, però a la qual no vull dedicar més temps, perquè m’imagino que a la capital del Baix Camp també hi viu gent normal. Però vaja, que a Reus ganxen, eh! Però a la Lleida real també hem viscut un episodi tan estrafolari com l’anterior. L’equip de govern de la Paeria, després de dos mesos negociant, entre discretament i secreta, amb els seus, fins fa poc, socis del Comú i després d’haver anunciat públicament a bombo i plateret l’acord per als millors pressupostos de la història lleidatana, s’ha adonat de manera dolorosa que no té majoria per aprovar-los perquè els comuns se n’han desdit a darrera hora. Un altre Miquel, l’alcalde, s’ho ha pres molt malament, com és natural. Tan malament que, en lloc de mirar què és en el que ha errat el seu grup, s’ha posat a disparar bales de plata, tot renyant una oposició a la qual no han donat espelma en aquest enterrament pressupostari, a pesar que alguns vam demostrar l’any passat que sempre ens hi posem bé quan es tracta de temes de ciutat. Sigui com sigui, culpar l’oposició d’organitzar una conxorxa em sembla tan delirant com l’articulet del Bonet de Reus. Quan un juga a situar-se en un pedestal, per damunt del bé i del mal, ha de saber que, en política com a la vida, cal un mínim decòrum i que les bales, encara que siguin de plata, també poden sortir per la culata.