Sant Esteve

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Doncs, jo soc d’aquells homes que hi ensopega sempre. Els escric, el vespre de Sant Esteve, després de superar sense seqüeles els excessos culinaris d’aquests dies i havent aconseguit, després d’haver-hi dedicat massa temps, muntar el moble que vam encomanar fa més d’un mes en una gran superfície de Lleida.

Lògicament, superar els àpats nadalencs sense efectes nocius per a la salut no és un error; és un encert. Quan parlo d’errades em refereixo a coses com comprar mobles desmuntats, carregar-los al cotxe i muntar-los a casa quan et sembla que tens una estoneta lliure. Aquest cop l’estoneta s’ha convertit en set hores d’intensa jornada laboral, pretenent llegir uns plànols malgirbats i trobar a la bossa d’eines adjunta cargols, femelles, claus Allen i tota la gasòfia que les persones que ho han fet alguna vegada coneixen prou bé. Com és habitual, hem muntat el moble tres vegades. Una del dret, una altra de l’inrevés i finalment del dret un altre cop, que és com, de fet, anava la cosa. La Pepa i jo ens hem odiat cordialment, després de discutir l’estratègia i la tàctica del muntatge, repartint renecs a tort i a dret, jo i molta paciència, ella. Compartint el cansament i les mules ocasionades per l’ús maldestre del martell, alicates i tornavís i finalment la sensació d’alleujament un cop la peça ha quedat prou bé en el lloc prefixat.

Ho dic prou alt perquè em senti qui m’ha de sentir: això no em tornarà a passar. A sant Esteve poso de testimoni que mai més no tornaré a passar per un tràngol semblant. No m’agrada, no en tinc cap necessitat i m’emprenyo com una mona en comprovar la meva malaptesa. Si ho he fet és perquè al cap del temps m’acaba podent la il·lusió i les ganes de fer contenta la Pepa, que, encara que no m’ho diu, jo sé que gaudeix molt fent canvis de mobles inesperats, només pel gust de canviar. No ho he entès mai, però m’hi he resignat sempre. M’agradaria tant fer-la contenta removent coses, penjant i despenjant quadres i/o cortines que sempre acabo pensant que ja n’he après prou i que aquest cop sortirà bé. Definitivament, hi ha homes que semblen rucs.