Puerto Venecia

Aprofitant que els cunyats feia una temporada que havien canviat de pis i que encara no l’havíem vist, aquest dissabte hem anat tots els de casa, net inclòs, a Saragossa. La ciutat, des que els nostres parents hi viuen i nosaltres esporàdicament els anem a veure, ha crescut notablement i dona la impressió que les infraestructures viàries s’han dimensionat pensant en el futur a mitjà termini amb un cert marge. Vaja, que a la capital de l’Ebre no hi deu haver ningú preocupat per les barreres que aquestes autopistes de circumval·lació aixequen en el seu terme municipal. A mi aquests scalextrics, els he de confessar que m’aclaparen i fins i tot m’intimiden. Ho veig tot igual i sort en tinc del navegador del cotxe perquè si no m’hi perdria irreparablement.

El cas és que, sortint de Bellpuig, feia un temps gris que no convidava precisament a viatjar, però a mesura que ens atansàvem a l’Aragó les coses han anat millorant progressivament fins a acabar en un dia de sol esplèndid i primaveral. Fetes les visites de rigor, tota la família en ple ha decidit que podíem anar a passar la resta del dia a Puerto Venecia, cosa a la qual no m’he oposat en benefici del consens, que tanta falta fa en aquests temps. O almenys això és el que jo penso. Anar de compres no és el meu fort. No m’agrada emprovar-me les coses, no m’agrada mirar la varietat de models i colors que em proposen, no encerto mai a donar l’opinió que em demanen sovint i, què volen que els digui, desseguit em canso i m’assec com altres subjectes de la meva edat i condició sexual en pic trobo el seient idoni per esperar que la resta de l’expedició torni carregada i satisfeta amb les seves compres.

Puerto Venecia estava a petar i vaig sentir parlar en català més sovint del que m’esperava, però tot i així vam aconseguir dinar un bon àpat a un preu raonable i vam comprar modestament allò que ens feia falta. Cap al tard, després de prendre un cafè per recuperar l’alè, vam tornar cap a casa amb la sensació d’haver passat un bon dia de lleure familiar i amb una pregunta que, encara que retòrica, mereix una resposta: què hi ha de dolent en el que hem fet i per què fer una cosa similar a Lleida ha de ser anatema? Pensem-hi.