Sàhara

Cada mes li passo a la companyia de gas la lectura del meu comptador. Quedi clar que em sembla un abús de part seva, ja que així s’estalvia enviar-hi personal, però ho faig perquè durant una temporada em vaig fer els milhomes i no ho feia i al cap d’uns mesos em va arribar una factura d’aquelles que fan reflexionar i fraccionar-ne el pagament tant com es pot. En aquest sentit, puc afirmar sense vergonya que m’hi han ensinistrat tant que no hi ha mes que no faci l’enviament de les meves dades a la companyia. Per aquí, no m’enxamparan més.

Ara bé, això no vol dir que no em provoqui enuig i d’un temps ençà una certa aversió al que em pugui trobar. Els darrers dos mesos, malgrat el meu comportament disciplinat, he pagat unes quantitats que no reproduiré perquè em semblen obscenes. Afortunadament, de moment encara les puc pagar, però això que resta dramatisme a la situació no fa minvar el mal humor ni el vertigen que genera preguntar-se quant de temps podrem resistir la situació, fins i tot aquells que, amb més o menys base, ens considerem afortunats. Ja sé que pensar això mentre a Ucraïna els cau a sobre la intemerada no és elegant ni tan sols decent, però ja em diran en què pensen els professionals del transport, del camp i del mar quan denuncien la insostenibilitat del preu del combustible per als seus negocis i de retruc per al proveïment dels nostres rebosts.

Per això –em sap greu dir-ho– la traïció que el govern Sánchez està a punt de perpetrar contra els drets del poble sahrauí em sembla tan digerible com la que Espanya va cometre el 1975, després de la marxa verda convocada pel rei de Marroc. Ho comentàvem l’altre dia amb l’amic Baró, mentre vèiem una exposició de fotos dels camps de refugiats que des d’aquell any els acullen. Certament, els l’hem tornada a fer per la mateixa raó ara que llavors: hem de triar entre ells i nosaltres, entre que ho passem malament nosaltres o ells, i això aquí o a Beijing, que diria Carod-Rovira, només té una resposta certa. Avui, els sahrauís paguen la factura del gas rus i de la guerra de Putin, igual que l’abandonament del 75 va permetre l’adveniment de la democràcia a Espanya. La geopolítica és endimoniada. Reconeguem-ho.