PAS A NIVELL
La parra
A casa venim de pagès. Sense terra, però. El meu avi anava a jornal i cuidava les terres dels altres i això li servia per malviure decentment. El meu pare després de provar tota classe de feines va acabar fent de ferroviari, com jo. El meu fill, també ho va ser una temporada. De ferroviari, dic. Cap dels dos hem heretat la fal·lera per tenir un tros de terra del qual recollir-ne els fruits. El pare al cap dels anys va assolir la propietat de dues porques i mitja de terra per fer-hi hort. M’hi va portar fins als catorze anys, moment en el qual la meva imperícia collint patates li va fer pensar al pare que li boicotejava la collita i me’n va fer fora.
No us penseu pas que em sabés greu. De fet, vaig pensar a bodes em convides i mai més no hi vaig tornar a posar els peus. Fins que ens el vam vendre quan ell va faltar. Els confesso que de tant en tant me’n penedeixo, sobretot quan alguns companys i amics m’expliquen les seves aventures amb les hortalisses. Llavors, em ve a la memòria el meu pare i el seu delit per conrear el seu pam de terra. Molt em temo que a la meva edat ja no aprendré a fer d’hortolà. Tot allò nou em provoca més mandra que curiositat. Però això no impedeix que un parell o tres cops a l’any me’n senti. Al pati de casa hi ha una parra que, com a mínim, té vuitanta anys.
La va plantar el pare uns quants anys abans de néixer jo. Cap als volts de la Mare de Déu de març toca podar-la a l’objecte que per Sant Jaume puguem collir els dolços grans de raïm macabeu que produeix. I aquest és el moment de l’any en què la terra em parla. Mentre tallo els sarments rebregats no puc deixar de pensar en què em diria de la manera maldestra que tinc de tallar-los. No és que ho cregui, sé que no faig les coses prou canònicament i sempre temo que la parra m’ho farà notar a curt termini. Però no ho fa. Des de l’any 1995 que segueixo el cercle del temps a través seu i per moltes errades i ferides que li perpetri, la planta reviscola cada primavera amb una força i determinació inversemblants i llavors indefectiblement, com avui, em ve un somrís a la boca i sento una mena de comunió còsmica amb els meus avantpassats, bracers sense eines, pagesos sense terra.