Paradoxa

No n’he volgut parlar abans per prudència, perquè tenia l’esperança, diguin-me il·lús, que el desembarcament de Feijóo al lideratge del PP tindria conseqüències positives per a la política espanyola, que sabria conduir la dreta cap al camí de la moderació i el diàleg amb la resta de les forces polítiques. Vist el que va passar la setmana passada, amb la convalidació del Decret de mesures anticrisi al Congrés dels Diputats, he perdut l’esperança. Sense tants escarafalls com els que formaven en Teo i en Pablo, el Partit Popular de Feijóo continua competint en radicalitat amb la gent de Vox i al mateix temps va creant les condicions per a formar-hi govern a totes les espanyes. Que consti que crec que en tenen tot el dret. Tot i que seria recomanable que ens aclarissin, negre sobre blanc, quines són les seves receptes per encarar els problemes que tenallen les nostres societats.

La llàstima és que saben que no els cal ni els convé ser clars. La deriva social en què ens hem instal·lat d’un temps ençà fa que la política no parli de solucions racionals a problemes complexos sinó que el que ven entre l’electorat són solucions màgiques per a tota classe de problemes. Mentre van atiant l’odi, la polarització i la fractura socials, sense pensar en absolut en les conseqüències dels seus actes. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials també s’hi dediquen profusament.

Ara que ja sabem el que pa que s’hi dona i que res no canviarà a curt termini, ja puc dir que el mètode que van fer servir per resoldre la crisi de lideratge de Casado s’assemblava molt a una reunió dels Soprano. Amb posat cardenalici, tots els barons van entrar en un conclave per primer liquidar el seu Cèsar i entronitzar-ne després un altre que no va acceptar fer el pas fins que no li van garantir que ningú més gosaria qüestionar el seu pontificat. Vantant-se de galego, no ens diu si puja o baixa, ni si va o si ve, amb la moderació per senyera Feijóo continua actuant amb la mateixa radicalitat que Casado, tot i que amb la ronyonada més ben coberta que el castellà.

A Casado li va fer la feina en Casero i a Feijóo li ha fet Bildu. I a mi, a aquestes altures, això em sembla, si més no, paradoxal!.