Contradiccions

Ens havien educat en la moral catòlica, apostòlica i romana, tot i que en aquells moments ja feia olor de naftalina, com tota la resta. Feia poc més d’un mes que havia mort el dictador que havia governat Espanya amb mà de ferro i el succeïa, amb títol de Rei, un xicot jove, ros i alt com un Sant Pau que no s’assemblava en res als seus conciutadans. Va ser com una glopada d’aire fresc en un país que feia olor a edifici vell i reclòs. Poc després del seu nomenament va fer la primera visita oficial a casa nostra i en el seu camí de Barcelona a Lleida va parar a saludar la gernació que vam concentrar-nos a la vella N-II, tot just al davant de l’estació de tren de Bellpuig. Naturalment no s’hi va quedar gaire estona, però l’alcalde va tenir temps d’oferir-li el seu bastó i els vilatans l’ocasió de veure de prop el monarca que tenia a les seves mans el nostre futur, tot mostrant-li amb entusiasme el nostre afecte. Juan Carlos I va ser un Borbó estimat pel poble i durant la transició fins a l’intent de cop d’estat del 23-F va semblar que es guanyava el sou i el tron obrint portes a l’exterior i guarint ferides a l’interior. Jo mateix em vaig fer juancarlista aquella terrible nit i després del seu discurs vaig anar a dormir convençut que ell solet havia parat el soroll de sabres. El rei campechano va saber representar-nos davant de la resta del món amb l’halo que li atorgava la modèlica transició a la democràcia que havia liderat inequívocament i amb una idea de la modernitat que contrastava amb la caspa franquista i nacionalcatòlica. Les coses van anar més o menys així fins que un elefant, una corista i un accident van despertar-nos del somni. Ara, que sabem el que sabem, després de dos anys fora de casa, ha tornat a Sanxenxo en olor de multituds, sense donar cap mena d’explicació, com si res no hagués passat. Com era d’esperar, el país s’ha dividit en dos bàndols irreconciliables a l’entorn de la seva figura. Per distanciar-me una mica del soroll de la trifulga he decidit agafar de l’estanteria la biografia novel·lada que l’any 2020 va escriure-li Pilar Eyre i que sempre m’havia fet mandra llegir. Cadascú conviu amb les seves contradiccions com pot.