Nadal

Per sort, enguany he pogut seguir per televisió els darrers tres partits de Nadal a Roland Garros. Un d’excepcional, contra Djokovic, dimarts passat; un altre espectacular amb final inesperat i dolorós contra Zverev, divendres, i el definitiu, diumenge a la tarda contra el noruec Ruud. Tots tres han acabat amb victòria de Nadal, la qual cosa li ha permès aixecar per catorzena vegada el trofeu de campió a París. Una animalada, certament, com destaquen tots els mitjans de comunicació internacionals. Una cosa impensable i difícilment repetible en el futur. Però el que fa tan irrepetible no són els seus triomfs, tot i l’espectacularitat dels seus números, sinó la forma en què els ha obtingut. En un món que sembla valorar per sobre de tot el talent, el manacorí ha destacat sempre per tenir una indomable ètica del treball. Del treball ben fet i del respecte a l’adversari. Ni una sola queixa, ni un gest més alt que altre, ni un desfogament. Mentre la resta de tenistes, de tant en tant, trenquen raquetes contra el terra i vomiten renecs per a treure’s la pressió de sobre, el balear sua la cansalada perseguint sense estirabots les boles endimoniades que els seus adversaris li llencen amb molt mala intenció. Alguns com ara Federer o Djokovic sovint semblen millors, però mai no han estat disposats a córrer i a patir tant com ell ho fa cada partit. I aquí el tenen, amb una lesió crònica al peu esquerre que ni tan sols li permet fer vida normal, és el tenista que ha guanyat més Grand Slams de tota la història i si el peu i el cap aguanten, encara en podria guanyar algun més. Com és natural a casa nostra té molts seguidors, com a qualsevol part del món, però també té més detractors que en altres indrets. No a causa del seu joc ni del seu tarannà esportiu. Aquests compatriotes li qüestionen que visqui la seva espanyolitat sense complexos ni afegits partidaris i, per sobre de tot, que sigui fan del Real Madrid. Divendres al migdia, mentre creuàvem el pont vell, un col·lega de feina me’l va titllar de fatxa per a justificar que no el veuria. No seré jo qui li digui a ningú el que ha de fer, però hi ha coses que millor no dir ni en broma. Perquè com diria l’ínclit Pedrerol, ens deixen retratats.