Homenatge

Aquesta setmana passada, tristament, hem perdut un dels representants més genuïns i recalcitrants de l’esquerra política, social i jurídica lleidatana. L’Àlex Sárraga va ser a la seva vida moltes coses, però les que em toquen de més a prop a mi són que va ser fundador del Gabinet Jurídic de CCOO i militant del PSUC, primer, i del PCC, després de l’escissió de primers dels 80 del segle passat. Tots i totes les dirigents de CCOO que el van conèixer en aquesta etapa sempre han parlat molt bé de la seva capacitat, de la seva tenacitat i de la seva generositat en el treball sindical i jurídic, a favor dels treballadors i treballadores que assessorava. Amb el temps, com altra gent, va apartar-se del sindicat i apropar-se a un món de gent més jove i més radical que sens dubte també hauran gaudit del seu mestratge. Probablement per això mai no vaig tenir la possibilitat d’establir-hi una relació més profunda, bàsicament perquè a ell no li va interessar. Suposo que em considerava massa dretà, cosa que, per altra banda, no era pas difícil per a qualsevol que es comparés amb ell. El cas és que, des de CCOO vam intentar fer-li els reconeixements que la seva tasca havia meritat i encara que, una mica a contracor, va acceptar-los, participant en els actes a què el vam convocar.

Divendres passat, Txema Bravo, històric secretari general de CCOO de les Terres de Lleida, que per un petit problema personal no havia pogut anar al tanatori a presentar el seu respecte al cos jacent del seu amic i company, em va demanar si jo hi havia pogut anar i vaig haver de confessar-li mig avergonyit que no havia gosat per diverses qüestions i així ho vam deixar.

La conversa amb el Txema, però, no va resultar innòcua. Em va regirar sentiments i desvetllar emocions que normalment jauen adormides no sé on per despertar-se i accedir a la superfície només en determinades situacions. Efectivament, no vaig gosar anar a acomiadar-me de l’Àlex per culpa del fotut caïnisme que ens domina sovint als d’esquerres. Com que això ja no té remei, jo, per si de cas, li envio des d’aquí el meu humil, sincer i honest homenatge amb l’esperança que ni ell (sigui on sigui) ni ningú del seu entorn s’ho prengui malament.