OTAN

Un dels majors disgustos que m’ha provocat la política va ser perdre el referèndum per sortir de l’OTAN que va convocar el govern de Felipe González, l’any 1986. Primerament, perquè no entenia per què ens havíem d’alinear amb un dels bàndols sorgits de la guerra freda quan hi havia països que gaudien del seu status de neutralitat amb tota normalitat i segonament, perquè no m’agradava la manera tan descarnada i poc explicada de canviar radicalment d’opinió per part del PSOE de Felipe i Guerra. Em pensava que la gent no toleraria aquell trilerisme amb el qual s’havia passat de l’OTAN, no, bases fora al famós OTAN d’entrada, no, i al qual van afegir-se la resta de partits i líders de la dreta catalana i espanyola, des de Fraga a Pujol, demanant l’abstenció als seus electors per tombar el govern socialista sense tenir en compte que la seva ideologia i els interessos del país demanaven votar a favor de la permanència a l’organització militar.

En aquella consulta a Espanya vam perdre la innocència i vam aprendre que els referèndums els carrega el diable, perquè en aquestes convocatòries mai no s’acaba votant la qüestió demandada sinó tot el conjunt de coses que l’envolten, en particular la vigència del govern que les convoca. Han passat molts anys, els suficients per entendre que Felipe tenia raó perquè entrar a l’OTAN era el preu que ens havien posat els nostres aliats per entrar a la CEE i la nostra porta d’entrada definitiva a la normalitat democràtica i al concert internacional de nacions respectables. Era una manera ben gràfica de dir-nos que si volíem tall, també ens havíem de fer càrrec de l’os.Aquella cicatriu semblava ben curada.

De llavors ençà, ningú ha gosat posar en qüestió la nostra permanència a l’organització atlàntica, però arran de la celebració de la cimera de Madrid hi ha hagut veus que ho han criticat i que s’han oposat a l’increment pressupostari dedicat a Defensa que els nostres socis ens demanen i la crua realitat ens exigeix. Després del que està passant a Ucraïna i de la reacció de Suècia i Finlàndia, tradicionals paladins de la neutralitat, em costa entendre-ho. No sé què diria avui aquell jove que el 1986 va votar no a l’OTAN; el que sí que sé és que el meu jo actual votaria un sí rotund.