PAS A NIVELL
Trenta
Ahir van complir-se trenta anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Una efemèride que ens porta molt bons records, no només als barcelonins i catalans, sinó també al conjunt dels espanyols. Molt probablement perquè l’esdeveniment esportiu ha estat l’únic capaç d’alinear-nos en una mateixa direcció, tot compartint un sol projecte.
Ja sé que alguns dels actuals dirigents independentistes van començar la seva carrera política organitzant actes que posaven en qüestió aquesta unitat, però certament en aquell moment no van ser res més que la mosca collonera olímpica. Com és natural, els mitjans i els seus analistes hi han dedicat temps i espai durant tot el cap de setmana. Hem vist com Epi i Rebollo reeditaven el vol de la fletxa inaugural i hem sentit tota classe de valoracions respecte del que van significar aquells Jocs per a la ciutat, Catalunya i Espanya en l’escaquer de ciutats i països del món, tot plegat salpebrat del recent fracàs de la candidatura espanyola per als Jocs d’Hivern del 2030.
Certament, tan difícil és no caure en la melangia com en les urpes dels proteccionistes a ultrança. Els països i les ciutats necessiten reptes i objectius compartits per guanyar el seu futur. I Barcelona’92, com diu l’amic Escribà, ha estat el darrer relat de país àmpliament compartit, que va permetre transformar urbanísticament la ciutat i situar-la en el mapa mundi com l’encisera que és.
Però això al mateix temps ha comportat que hagi caigut en mans de les gernacions de turistes que l’envaeixen literalment cada cop que poden.Barcelona’92 va ser la palanca que va provocar el gran salt endavant del Cap i Casal a capital mundial i d’Espanya com a país normal, homologable amb els del seu entorn i capaç, per tant, d’organitzar brillantment esdeveniments d’abast internacional. Res del que s’ha fet posteriorment ha tingut la força i la capacitat d’entusiasmar a l’uníson ciutadans de tota classe, condició i nacionalitat i per això podria dir-se que la ciutat encara viu d’aquell relat i d’aquell encert. Fa temps que en necessitem un altre de tan transversal i potent, però ens hauríem de reconèixer que mentre hi plani el “Catalonia is not Spain”, no serà pas fàcil.