Èxode

Diuen els telenotícies que ha començat el gran èxode. Centenars de milers de cotxes omplen de gom a gom les autopistes del país buscant les diverses destinacions estivals. Omplirem la sorra de les platges i els seus corresponents xiringuitos. Anem a la recerca de la felicitat, que ens hem guanyat durant l’any treballant com a cosacs. Patirem la inflació dels preus, esclar, però res no serà comparable als que haurem de suportar al tornar a casa. Estem avisats, Winter is coming i ja cal que ens calcem. Jo també. Demà, per variar, marxem cap a Portbou i, si volen que els ho digui, estic exhaust. Per no tenir no tinc ni ganes de viatjar. La meva aspiració es redueix al dolce fare niente: no matinar, llegir molt, menjar i beure poc i jeure, tot el que pugui. No és un pla gaire engrescador, ja ho sé, però és el que em ve de gust i, si res greu no m’ho impedeix, és el que faré.

M’enduc els llibres de Jared Diamond, que m’ha recomanat el meu prescriptor literari de confiança, el Josep Maria, i confio passar bones estones amb el meu net, el temps que els seus pares vulguin compartir amb nosaltres, les ganes que comenci la lliga de futbol per veure aquest Barça renovat que ens proposen Laporta i Xavi i el desig que no passi gran cosa, com en els estius d’abans. D’aquí tres setmanes tornaré al peu del canó, amb les bateries carregades i disposat a superar les proves que la vida ens posi pel davant. No és cap heroïcitat, és senzillament el que hi ha i el que toca. Afortunadament, ara podem obrir un parèntesi, un kit kat, un temps mort per a pensar en el que ens passa i en el que ens fan. I encara que tot sembli un déjà-vu, una seqüència periòdica i circular en realitat sabem que no ho és, que tot canvia i que mai res no és igual.

Ja ho veuen, marxem amb el cap ple de vent i de soroll mediàtic. El Putin que ens vol fotre i la Borràs que se n’enfot. Amb la política incendiària de sempre i amb els focs forestals encerclant-nos. Tothom diu que l’hivern serà heavy i que la tornada serà d’upa. Segur que tenen raó, perquè els pessimistes sempre l’acaben tenint, però què volen que els digui, ara mateix sembla que les vacances duraran per sempre més. Sigui el que sigui, ja ens ho trobarem al tornar.