Gorbatxov

Entre la indiferència general i una certa hostilitat dels seus compatriotes, ha mort Mikhaïl Gorbatxov, l’home que va canviar el món, tot liquidant la guerra freda i el comunisme realment existent. Va irrompre en el Kremlin, gairebé per gravetat, després que a la línia de successió hi anés apareixent una galeria d’estàtues tan envellides i fràgils que no feien sinó representar la decrepitud d’un règim que s’esmicolava per moments. Gorby va decidir llavors encarnar l’heroi de la retirada, aquell que té el coratge de rendir-se per estalviar mals majors al seu poble. Però la malaltia del règim venia de lluny i era tan profunda que mai no va tenir tantes simpaties a casa seva com a Occident. I és que el que per a uns era una derrota severa per als altres era una oportunitat d’or. Reformar el sistema era una tasca quimèrica que no podien permetre’s ni uns ni altres. De manera que després d’encunyar amb lletres d’or les paraules clau del seu relat reformista: perestroika i glàsnost, no va poder fer res per aturar l’allau humana que volia fugir del paradís socialista, de la manera que fos. A mesura que perdia el control intern i que el rebien a les cancelleries occidentals com una estrella de rock, s’anava covant la tragèdia que el va arrossegar a l’abocador de la història, massa ràpid i molt malament. Reagan, Thatcher i Kohl ja havien obtingut els rèdits que desitjaven i no el van voler protegir dels seus per deixar-lo caure i substituir-lo per l’inefable Ieltsin, borratxo, dèspota i ignorant que va humiliar-lo tant com va poder, abans de derrotar-lo i de posar-se en mans del capitalisme més salvatge, que era l’únic que en aquells moments semblava interessar a Occident. Des de la caiguda del mur el novembre del 89 al cop d’estat comunista del 1991 van passar només dos anys. Dos anys d’una enorme intensitat i importància per a la configuració del món actual. Quan semblava que era impossible, Gorbatxov va tenir el coratge de fer-nos sortir del bucle de la història, en benefici de tothom. Ho va pagar molt car fins al final dels seus dies. Els herois de la retirada moren sols i amargats, sense cap més patrimoni ni satisfacció que el d’haver fet allò correcte en el moment oportú. Descansi en pau i gràcies.