Vides entrelligades

A casa, aquest cap de setmana hem estat de celebració. Divendres, en Leo feia dos anys i el diumenge, un servidor va fer-ne seixanta-un. No cal dir que només hi ha hagut un actor principal i que els altres, com és natural, hem estat secundaris. Complir dos anys és, per definició, una efemèride il·lusionant; passar dels seixanta, si més no, convida a la reflexió. En Leo té per davant tota la vida, jo ja ho tinc pràcticament tot fet. I això és així, t’ho miris com t’ho miris. No em sap pas greu. Milions de persones s’hi han trobat abans. Tot el que fa el meu net em sembla nou i inspirador mentre que tot el que faig jo ho trobo reiteratiu i desassossegant. D’un temps ençà, penso sovint en la jubilació. En dos anys hi puc accedir voluntàriament, amb una minva de la pensió que em correspondria però amb un guany evident de temps per a mi i la meva família. Afortunadament, de moment, la salut em respecta prou com per pensar que potser aviat ja no ho faci. I cada cop tinc més clar que en l’actualitat les coses funcionen d’una manera que no m’agrada i que sobretot no sento com a pròpia. Tot va massa de pressa i tot és massa fugaç. No hi ha temps per a la reflexió i tot, absolutament tot, ha de ser exhibit amb immediatesa. Deploro la importància que es concedeix a les xarxes socials i lamento que juguin un rol tan important a les nostres vides, en general, i a la política, en particular. Fomenten l’aparició d’incendis constantment i a tot arreu i ens fan ser més sectaris i irracionals del que ja som per naturalesa. En Leo ja no coneixerà una altra manera de fer i, de grat o per força, s’hi adaptarà i en traurà únicament les coses bones. Tant de bo! Jo, si volen que els ho digui, ja no en tinc ganes. Hi ha coses que em fa mandra aprendre i altres de les quals literalment passo. Tot i que és molt aviat per afirmar-ho i que tinc un clar biaix de padrí en fer-ho, el Leo el veig amb prou intel·ligència i curiositat per aconseguir-ho. Amb un pèl de sort, aviat tindrem ocasió d’encetar aquella classe de converses en què l’experiència es demostra tan inútil com l’ansietat jovenívola. En Leo no ho sap ni té per què saber-ho, però el seu padrí l’està esperant amb les mans i el cor oberts.