Adeu, Piqué!

El meu constipat ja s’allarga massa. Divendres al vespre i un pèl a la desesperada, per consell del farmacèutic vaig abandonar la Couldina per passar-me al xarop antitusiu. Si en tres dies no milloro, haurem d’anar per força a cal metge. Detecto en el meu entorn una certa preocupació perquè no acabi desenvolupant alguna malaltia pulmonar, cosa que en cap cas m’havia passat pel cap abans però que ara em desassossega més del que m’agradaria. Després de vint-i-quatre hores prenent-me el beuratge, jo diria que vaig bé però ves a saber!, és a dir que m’he convertit en un pacient disciplinat i crèdul. Espero que quan vostès llegeixin això, tot plegat ja sigui història i m’hagi recuperat d’una vegada. Esclar que les noves que ens arriben, ja sigui des de l’àmbit esportiu, ja sigui des de l’empresarial, a mi no m’ajuden. El tema Piqué, Piqué, Pikembauer se m’ha fet tan pesadet que dissabte, malgrat (o gràcies a) la insistència del locutor del partit, no em vaig voler quedar a veure l’episodi del comiat del jugador del Barça. Em fa ràbia que aquells que el posaven a parir quan feia les seves gracietes antimadridistes, ara el vulguin pujar al cel dels millors centrals barcelonistes de la història. A mi en Geri sempre m’ha semblat un xicot de casa bona, amb un punt narcisista i unflat, que ha fet dels acudits antimerengues una marca personal que li ha retut molts dividends econòmics i uns quants disgustos personals, que gaudia provocant-los d’una forma que podria dir-se que estava planificada al detall. Pel meu equip de futbol, jo sempre triaria un Puyol abans que deu Piqués, però això no treu que no li reconegui una intel·ligència considerable que a vegades ha estat fins i tot oportuna quan el context era tan opriment que asfixiava la culerada. Però les curses agonístiques de Puyol, la seva actitud forta i noble al mateix temps i el seu comportament esportiu impecable jugant al futbol em semblen molt més exemplars que cap de les seves sortides de to. En qualsevol cas, amb l’anunci sobtat de la seva retirada i la manera tan personalíssima de comunicar-la ens avisen que el tindrem més aviat que tard en el canelobre de l’actualitat. De manera que al final més que un adeu, Piqué, sembla un hola, Gerard.