Factures

Després de l’espectacle de baixa estofa que hem viscut aquesta setmana a les Corts, em sembla que cal estar preocupat. Les paraules no són innòcues i ja fa temps que s’ha perdut el decòrum en el seu ús. I el mínim respecte per les idees dels altres, també. Estem atrapats per la polarització i la fractura socials. No hi ha manera d’entendre’s ni tan sols en el més bàsic i, quan les paraules sonen com a trets, al darrere només resta per sorgir la violència. El pitjor de tot és que no sembla que hi hagi cap possibilitat d’entesa entre fronts cada cop més consolidats. Caminem a velocitat de vertigen cap al desastre i ningú no sembla poder-hi fer res al respecte. Ja sé que no és un fenomen propi i que tot el món occidental està infectat pel mateix virus, però això, que no serveix mai de consol, en aquest cas encara menys. Vivim en una crisi de valors permanent, mentre la mentida més grollera i perversa campa a l’ample a les xarxes i confon l’opinió pública. Tinc la sensació que ens passem la vida discutint absurditats. Com ara el Mundial de Futbol, que sembla que, ara mateix, ens incomoda molt que es jugui a Qatar, sota unes regles socials pròpies de l’edat mitjana. Després d’uns intents fallits de temperar les nostres consciències, la pilota i el joc en si s’acabaran imposant, a mesura que avanci el campionat, als hipòcrites dubtes morals tan tímidament expressats en els primers dies de la contesa. A mesura que les audiències pugen, els reparaments morals baixen i acabarem tots gaudint (o patint) les proeses esportives dels respectius equips nacionals. Jo també. Avui al vespre, veuré, sense cap recança, el partit d’Espanya contra Alemanya perquè, amb tot el que està caient, em ve de gust relaxar-me veient com corren darrere una pilota vint-i-dos milionaris encantats d’haver-se conegut. Potser per uns instants em pugui oblidar de la propera factura de gas, que espero amb candeletes, després del que em va costar, com a molta altra gent, passar-me a la tarifa d’últim recurs. Però al final arribarà, com arriben totes les factures. Per desgràcia, la de les paraules maldites, també. No hi ha mai res de franc. Tard o d’hora les factures arriben i, sempre d’una manera o una altra, s’han de pagar.