L'arbre dels caramels

La meva germana s’ha apuntat a un taller d’escriptura creativa. No és que ara vulgui endegar una carrera literària, que no ho vol, sinó que ha decidit posar en ordre els seus records per llegar-los ben endreçats als seus nets, en el cas que en algun moment els vingui de gust saber d’on venen. Em sembla una bona idea. Visitar de nou la infància no només és tornar a casa, a la pàtria veritable, també és passar comptes amb un mateix, explicar-se per què sovint s’actua d’una determinada manera. El cas és que part dels seus records també són meus, encara que més escapçats, per qüestions merament casuals i alhora objectives: soc el germà petit. En un dels exercicis pràctics que els manen al taller, ha volgut fer un homenatge al nostre padrí Jaume d’Anglesola, del qual ja n’han sentit parlar aquí alguna vegada, destacant-ne el caràcter bonhomiós i canaller, que lluïa especialment en aquesta època de l’any. Que a finals dels cinquanta del segle passat l’home anés a la serradora del poble i triés entre muntanyes de fusta un tronc per fer de tió per als seus nets, que el tallés per tenir forma de bèstia i el vestís amb corretges de cavall, per dotar-lo de vida davant dels nostres ulls infantils, diu molt de quina classe d’home estem parlant. Aquest record el compartim tots els seus nets, que no som pocs, però la Montse parla en el seu escrit d’un arbre màgic, un ametller que hi havia al fons de l’hort de casa dels padrins, que tenia la propietat –això sí, només quan el padrí el sacsejava!– de deixar anar una pluja torrencial de caramels d’eucaliptus que com poden imaginar feia les delícies de la canalla que hi eren presents. Jo no hi era i per això no me’n recordo, perquè em resulta impensable que una experiència com aquesta no resti indeleble en l’ànima de qualsevol infant. Per això crec que la Montse ha sentit la necessitat d’explicar-ho i sobretot d’explicar-s’ho de bell nou. En qualsevol cas, no es pensin que em queixo, als cosins més petits, el padrí ens treia miraculosament els mateixos eucaliptus de les orelles i del nas i amb una roda de carro vella ens va fer uns gronxadors que eren com els caballitos de la festa major i la Montse ja era massa gran per pujar-hi.