Sequera

Si no plou prou durant el proper mes d’abril les coses es posaran magres. La sequera s’imposarà com el trending tòpic mediàtic i polític dels propers temps. Per això, és inevitable recordar-nos de l’anterior període de secada greu, aquell que el segon tripartit va gestionar tan malament com va saber. Des de la punxada d’aigua al riu Segre a Isòvol, feta amb nocturnitat i traïdoria pels mateixos que van acabar pregant-li a la Moreneta que els ho arreglés, sisplau per favor. I ho va fer. Sense gaires escarafalls, l’episodi va acabar-se poc després de la trobada entre la Verge i el Conseller. I els problemes van oblidar-se de cop. Bé, no exactament. Seríem injustos i faltaríem a la veritat si no diguéssim que a la zona costanera del país han après no només a estalviar aigua sinó també a reaprofitar-la i a generar-ne de nova, la qual cosa ens ha permès estiregassar l’emergència i les restriccions fins avui. Però no n’hi ha prou. A Ponent, tot just hem començat a fer els deures. La modernització dels Canals d’Urgell és, com ja ho era al 2008, la peça clau, tot i que ara els seus dirigents ho tenen molt més clar. Es va poder percebre a les tradicionals jornades “Reg i futur” que cada any se celebren a Mollerussa i ho hem pogut veure amb les diferents intervencions que s’han fet posteriorment. La millor de totes, per a mi, la va fer el professor Aldomà, el qual enmig d’un silenci reverencial va reivindicar a les clares els treballs del Manifest de Vallbona/ Compromís per Lleida quinze anys enrere, mentre alertava dels riscos que la transformació i modernització dels canals no acabin proletaritzant la pagesia del futur. A partir d’aquí hem sentit parlar de comunitat d’usuaris i d’interconnexió de conques per tal de tenir garanties d’aigua quan les coses vagin mal dades. Sentir com alguns col·lectius i persones empren aquests conceptes en l’actualitat sense citar gent com l’Escribà de Belianes, el Minguella de Vilagrassa o el propi Aldomà dol per injust i adamista. Ara bé, estic convençut que aquests homenots ponentins canviarien els reconeixements que es mereixen perquè d’una vegada per totes els ponentins fóssim capaços de pensar i actuar per nosaltres mateixos. Almenys, en la gestió de l’aigua.