El mag del Kremlin

Encara que hagi passat Sant Jordi, em permeto el luxe de recomanar-los un llibre que m’ha, literalment, apassionat. Es tracta de El mag del Kremlin ( Ed. 62, en català i Seix Barral, en castellà) de l’autor italosuís Giuliano da Empoli. És la primera novel·la d’aquest professor de ciències polítiques, la qual ha estat un gran èxit de vendes a França, arran de la publicació un mes abans de l’inici de l’actual guerra d’Ucraïna, i ha rebut el Premi de novel·la de l’Académie Française de l’any 2022.

El relat és una immersió en la figura de Vladímir Putin, que passa de ser el responsable de l’espionatge rus a primer ministre de Ieltsin, fins que el relleva transformat en Tsar de totes les rússies després d’assolar Txetxènia i d’eliminar els oligarques que es pensaven que podien condicionar-lo en el seu camí cap a la immortalitat. Però no és només això. Les reflexions que s’hi fan sobre el poder, el lideratge i les formes d’exercir-lo em semblen molt genuïnes i brillants. El protagonista del llibre, Vadim Baranov, és un assessor del Tsar que, inspirat en Vladislav Surkov, inventa el concepte de democràcia sobirana per confrontar-la al de democràcia occidental, és qui ha assessorat Putin en el desenvolupament de la política com un espectacle teatral de confrontació amb els valors occidentals que en el fons és el que ha inspirat Putin per embarcar-se en l’actual guerra d’Ucraïna i que segons els seus plantejaments es remunta a la revolució taronja de Kíiv i a l’euromaidan.El llibre de Da Empoli no és optimista. Jo el veig realista i crec que m’agrada especialment per això. Mira la societat occidental a mitjà termini amb un cert derrotisme perquè la veu, més aviat que tard, governada per l’algoritme i els ordinadors més que no pas per líders de carn i ossos. M’ha agradat moltíssim llegir-lo però m’hauria agradat més escriure’l. Potser per això aquesta setmana passada he estat atabalant amics i coneguts amb una recomanació que ningú no em demanava i potser per això mateix ara ho faig amb vostès. Sé que quan una cosa m’agrada, sort que no passa gaire sovint, m’entusiasmo tant que he de repartir-ho entre la gent de la vora. A vegades em diuen mai tant, Jaume, mai tant, però, n’estic segur, aquest cop ningú ho farà.