Els morts i els vius

Als westerns de la nostra infància hi havia pistolers que marcaven una osca a la culata de la pistola per cada abatut per la seva arma. Com més osques, més morts i per tant més perillós era el tipus que la portava, sovint amb posat hieràtic i mirada penetrant. No sé per què m’ha vingut aquesta imatge al cap mentre em preguntava quantes companyes i companys de generació havien traspassat prematurament en els darrers temps a Bellpuig, alhora que parents i amics ens disposàvem a acomiadar la darrera baixa entre les nostres files. Suposo que té a veure amb la quantitat de marques que té la teva culata i que comences a tenir la síndrome del supervivent, la mala consciència del que sobreviu respecte del que mor, sense saber-ne la raó ni l’entrellat.

Abans, però, al matí havia fet una visita especial al cementeri de Lleida, acompanyant el secretari d’Estat de Memòria Democràtica, juntament amb companys i companyes de consistori, en què la historiadora lleidatana Conxita Mir ens va fer de cicerone amb la mateixa saviesa, claredat expositiva i energia de sempre i, per primer cop, visitava els llocs de memòria del cementiri de Lleida que ella tan bé ha descrit en els seus treballs. Quan vam arribar al memorial dels afusellats republicans, no em vaig poder estar de buscar-hi gent de Bellpuig i, en veure un nom molt familiar, vaig haver de preguntar a un molt bon amic per telèfon si aquell no era el seu padrí, que ho era. Ell recordava haver-lo visitat en aquell indret amb sis o set anys en un context de tensió i de neguit familiar del qual no va entendre els motius fins al cap dels anys, ja de gran. No hi havia tornat més perquè la vida t’empeny endavant i perquè el cementiri de Lleida li semblava un lloc laberíntic i pèrfid, com sense cap mena de dubte és una ciutat de més de 150.000 residents silenciosos i immòbils.

L’Isidre i jo ens vam acomiadar mentalment de l’Antònia, tot citant-nos per anar un dia al cementiri de Lleida a veure on suposadament reposen les restes del seu padrí Ignasi des de fa més de vuitanta anys. I és que els morts, siguin recents o arnats, sempre interpel·len els supervivents amb una exigència pòstuma i implacable: tu que pots, viu i gaudeix d’estar viu.