Nit de Sant Joan

És un d’aquells misteris pels quals no trobo cap més explicació que l’edat, tot i que no m’hi acabo de resignar, però la nit de Sant Joan ha passat de ser màgica a ser tràgica en la meva vida. No ho dic pel tristíssim afer de Gimenells, que ja veurem si no acaba demostrant-se un accident producte de la ingesta desmesurada d’alcohol en una vetllada absurda en lloc de l’anguniós suïcidi que va relatar-se en un primer moment, sinó perquè als meus ulls s’ha convertit en una nit infernal en què dormir ha esdevingut una quimera. Qui diu dormir diu descansar mínimament enmig d’un terrabastall caòtic, sense cap mena de sentit, que fa que les mascotes embogeixin i la gent gran reneguem d’impotència.

Em sap greu perquè els records de la meva infància no tenen l’exuberància i l’estridència actuals. Els veïns i veïnes del carrer fèiem petites fogueres en què cremar les andròmines que prèviament la canalla havíem recollit casa per casa. Eren, per dir-ho en terminologia actual, fogueres sostenibles que havien de poder ser saltades per petits i grans en el ritual de regeneració anyal que anava acompanyat de cants i salmodies que les justificaven i les explicaven, entre escenes de convivència i veïnatge. De petards n’hi havia, però en una altra dimensió més proporcionada i a partir d’una determinada hora tot anava tornant a poc a poc cap a la normalitat i al silenci. No sé si va ser l’arribada de l’asfalt als carrers i la institucionalització de la festa que se’n derivà per part dels ajuntaments que no volien que el foc els fes malbé o l’increment del poder adquisitiu generalitzat de la població, però de trenta anys ençà això no hi ha persona ni gos ni gat que ho suportin, sense un dopatge previ. I el més fotut del cas és que no hi ha indret al món on refugiar-se dels patatums traïdors perquè la humanitat sencera sembla haver triat la nit de Sant Joan per beure’s l’enteniment de la manera més sorollosa, irritant i estúpida que existeix.

Tot això em passava pel cap mentre en Leo, el meu net, m’explicava exultant qui, com i quan havia fet arribar la flama del Canigó a Bellpuig i com ell i els seus amics tiraven petards a tort i a dret, fins a les tantes de la nit. Ja ho veuen, aviat alguns només farem que nosa.